dimarts, 23 de juny de 2009

Alpamayo 5947 m Artesonraju 6025 m

Alpamayo i les cordes fixes

A 2/4 de 8 del mati estem a Cashapampa,(2.900 msnm allí ens espera lo Richard Cruz, el nostre "arriero" durant la pròxima setmana, carreguem els 3 ruquets i amunt, son 22 km fins al camp base de l'Alpamayo (4.300 msnm), a mig camí Llamacorral (3.700 msnm)o "can Cornelio", parem a fer una coca cola, aquí viu el Cornelio amb la seva familia, tenen pataques, cavalls, rucs, vaques, coca coles, inca coles, birres... parlant, parlant lo Farnòs li ofereix el seu arnes a canvi d'un porteig de material fins al campo morrena, perfecte ens estalviarem un bon pes una bon rato!. Cap a les 5 de la tarde arribem al base, muntem la tenda, fem preparatius,etc. Mentre estem per allà dos guies s'apropen a nosaltres i ens pregunten quantes cordes portem, volen les nostres cordes per poder muntar una corda fixa per tota la via per que tots els seus clients puguin pujar, ens treuen l'excusa de que si puja molta gent escalant, la via es farà impracticable, doncs quan sigui impracticable cap a casa, la muntanya no es mourà, no? No volem pujar a l'Alpamayo amb jumar (aparell utilitzat per pujar per una corda), si podem be, i sinó tmb! xrò sense corda fixa!. Ens llevem aviat i amunt, lo Cornelio tira al davant, va molt ràpid, ens esperara a peu de glacera, des de la glacera nosaltres carregarem tot el material fins al camp l 5.450 msnm, la traça a la glacera no te pèrdua, aviat ens enxampen els guies d'ahir amb els seus clients suïssos i una colla de "porters". Arribem al camp 1 a l'hora de dinar, muntem la tenda i ràpidament el nostre cuiner d'altura conegut com a Jotabe, comença a fondre neu i preparar sopes, si tot va be a les 00:00 ens llevarem i sortirem cap al cim. Quan es fa fosc ens posem a la tenda, be, jo no, jo ja i era, no m'he mogut de dins, nomes tinc son... lo jotaefe i jotabe tenen molt mal de cap, els iboprufenos van buscats, jo no, jo nomes tinc son, estic com un d'aquells diumenges de festa major, però si ahir a la nit no hi havia ball???? tit tit tit sona el despertador, algú treu el cap i comunica que esta nevant, no ho dic a ningú però es una alegria, amb aquest estat de ressaca permanent anar cap al cim seria un calvari! cap a les tres para de nevar però no es veu res, la boira, ara ja em fot, ara si que marxaria de ganes cap al cim, suposo que ells pensen el mateix... xrò tinc son i no fai cap comentari. Ens llevem, esmorzem i comencem a decidir que fer, el menjar esta just per esperar 12 o 24 h a que millori el temps, el gas tmb esta just, el paper de water no està, comencen els dubtes...
decidim esperar la parella de guies que han anat al cim amb dos clients per treure una mica d'info... arrivem molt cuits, desdeluego avui no era un bon dia per pujar. Ens pregunten xq no em sortit, no cal resposta... tmb ens diuen que el temps amb el canvi de lluna estarà 2,3 dies feot, decidim baixar... ràpidament tot desfet, empaquetat i avall, comença a nevar... en ment, tornar a pujar quan millori. La baixa sembla la rambla! puja una animalada de gent!!!, guies amb 400 mts de corda estàtica per fixar, porters carregats com a rucs, a cagar! L'Alpamayo es molt maco, xrò perd l'encant, podríem dir que esta prostituït... no tornarem a pujar. Des de el dia que vam pujar al Pisco i vam veure l'Artesonraju (emblema de la Paramount) des de aquell dia que jo i Farnòs no i em deixat de pensar(lo jotabe te un manual de com flipar amb qualsevol muntanya, al tio totes li agraden!), quan el vam veure ens va flipar i l'Alpamayo va quedar arraconat, però com que la quebrada Paron (accés Artesonraju) estava tancada, pues cap a l'Alpamayo... no sabíem que per la quebrada de Santa cruz, la mateixa que porta a L'Alpamayo ens podia arribar a L'artesonraju, ja hi som!

by kim


Plan B Artesonraju

Plan B del nostre líder de cordada Doctor Martínez (el cridaven per megafonia al aeroport d'Amsterdam). Baixem a l’àrea d’acampada de Punta Unión, zona del trekking Santa Cruz. Ens quedem el Quim i jo muntant el camp i el JF i l’arrier baixen al poble a buscar gas i menjar. Es fot una tirada de 40km en una mitjana de 4000m altura, un bèstiaaaaaa en un cacorra que mataria qualsevol. Des d’allí veiem molt a prop l’impressionant i espectacular Artesanraju (el de la Paramont films) pels amics Arteson. Sols ens separen uns 800m de desnivell fins al camp Morrena, des d’on després el podrem atacar ens uns 1300m més i el cim!! Sí, sembla molt a prop i després d’una bona aclimatació la cordada sembla forta, el nostre guia i arrier Richard ens diu que es puja per l’aresta N D'up-800m (E. Heuin i E. Schneider 19-8-32), nosaltres (el líder valora i diu que sembla més assequible per l’aresta del costat) l’Est D 900m (B. Janis, G. Lowe, L. Ortenburger 9-7-1971).

En el camp Morrena ens passem el dia mirant i repassant la via, ja que sortirem a les 00h00’ de la nit i no veurem res. El temps és bo, gens de fred, una posta de sol tranquil·la, o no tant, a mi em fa ballar el cap una via d’aquelles dimensions, vacil·lo per la seva dificultat i la meva poca experiència i li dono al RUN RUN la possibilitat de renunciar. Al moment de sortir, després d’una nit al un un, dic que no hi vaig. La cordada es posa forta i em recolza per tirar endavant i em diu que ja ho veuré quan hi arribem, que o tots o ningú, m’animo i decideixo tirar endavant!!! Comencem a pujar per una pala que ens portarà fins un coll, a partir d’allí començarà la dificultat de la via (sobretot la baixada de ràpels d’estaques i àncores), jo continuo fotent-li al un un i plego abans d’arribar al coll. Ja s’ha acabat per mi, ells tiren amunt, sense cap símptoma de res i desitjant-los força, jo baixo i els vaig veient per l’aresta. En la foscor veig els frontals com avancen, espectacular!!!, assegut a la glacera veig sortir el sol i els perdo darrere de l’aresta. Quan arribo a la tenda em giro i veig dos untets al coll que van repelant. Em pregunto què ha passat? Penso que els he entretingut amb la retirada i han fet tard. Res arriben ben animats i contents i em diuen que aquella via els sembla que no era, que els han barrat el pas uns seracs i la neu no estava en condicions, massa tova i feia nyu clavar-hi res, sortia tot. Per postres el Quim havia trencat un grampó, ja veussssss. Així s’acaba el primer atac a l’Arteson i a la cordillera Blanca, però bé esperem tornar a xalar un altre any ja que als Ilercavons no se’ns acaben els cartutxos, au pos fins una altra.

By Jotabe

Fotos jotaefe

Fotos Jotabe

Fotos jotaeme


5 comentaris:

jotaefe ha dit...

Molt bé nois, bona crònica...
D'aquí un parell de dies penjaré la crònica de l'experiència enriquidora al Perú.
Au pos
Salut

roger ha dit...

que guapo....

Xavi D ha dit...

Astupendo tu! Bonica crònica. Benvinguts de nou, aneu pensant quan hi torneu...

jotabe ha dit...

Molt bé, Quim, home de poques paraules però de molta lletra. Com sempre donant més color a les cròniques ilercavones.
Podria ser que els del Mundo o la Razón et fitxessin...
Besitos, by jotabe

Xavi D ha dit...

Torno a veure les fotos i torno a pensar: colloooooons!