Ermitanyos 2008 Balaguer

JR lo capo de l'Ermitanyos i lo JF

Gran jornada de bikers a Balaguer en un dia ideal per la pràctica de l'esport i un ambient impressionant amb 573 bikers+algun colat.

L'ermitanyos és una marxa btt no competitiva amb l'al·licient de completar les tres dures ascensions a tres ermites empalma'n contínuament llargues sendes i trams enduro on los bikers de tots els nivells i filosofies coincidíem en un recorregut màxim de quasi 90 km.

He tingut el plaer de compartir el recorregut amb el Robert Pedrosa, gran biker de la terra ferma i alguna estona amb lo Miquel Llaudet un altre gran biker. M'han sortit 92'2 km totals sumats l'aproximació i retorn des del pavelló, 2050 metres de desnivell amb 6h43' (1h20' parats als avituallaments) Hem portat tota l'estona un ritme disfruton a les pujades i un ritme més fort a les baixades. He xalat molt! Als avituallaments paràvem bastant estona xerrant i menjant porqueries boníssimes; secallona, pernil, coca de recapte, torrons..., i molt beure.

Imprescindible felicitar a l'organització per muntar aquesta festa de la btt. El nivell és altíssim: senyalització, control de punts crítics, serveis, avituallaments abundants i de qualitat, excel·lent dinar al final, disseny d'un recorregut amb trams i vistes precioses i possibilitat de retallar els menys entrenats,... Menció especial al Mariano coordinador de la marxa i dissenyador d'unes sendes de somni netejades per ell mateix. Quina currada xaval!!

També he coincidit amb bikers com lo Santi i la Mireia que aquesta vegada els hi ha tocat currar per l'organització integrats al nombrós grup humà que treballava per que tot sortís bé.

Per acabar, un bon dinar de fideuà i gelat de qualitat, vi, molta birra i cafès... en un ambient festiu.

David, Joan i Robert

Li desitjo a David Duaigues tota la sort del mon i que disfruti moltíssim en la aventura de la Transhimalaya BTT, ja nos ho explicarà...

Fotos

by Joan

Climbike a Siurana

Últimament tenim molta activitat al blog (que no pari) i no m'ha donat temps a explicar-vos una jornada completa al “rovell de l'ou de l'escalada” a Siurana.

Doncs bé, lo dimecres dia 15 d'octubre pel matí sona el meu mòbil, és lo Toni.

-Què no vens a escalar a Siurana, estem al sector central.

-Porta la btt que desprès farem una volta amb uns col·legues.

-D'acord, ara vinc. Contesto jo.

Arribo al parking i una aproximació de 5 minuts des de la carretera per un sender empinat en guia fins al sector central, un indret preciós.

-Osti tu, quin munt de penya escalant. Penso jo.

Arribo i lo Toni em presenta al personal: a Carles i David Checa, Igor Astarloa, Susanna (gran atleta) i lo Fotògraf (un crac de l'escalada).

Vam passar un matí molt divertit amb bon humor escalant. No tinc ni idea de la dificultat i els noms de les vies. Lo mestre marca el ritme: assegure'm, ara tu, puja el peu,

-Baixem que no puuuuuc. Crido jo.

-Amunt, ja t'ho diré jo quan no puguis de veritat.

En un moment donat es posa a ploure i ens toca plega el material i anem a dinar tots algo lleugeret al càmping de Siurana. Lo que havia de ser una amanideta lleugera s'ha convertit en un àpat potent. Farts com a javalís ens vestim de biker i comencem la ruta cap al poble de la Febró. L'Aitor es passa l'estona fent virgueries amb la btt i els germans Checa baixant com a bèsties pels camins enfangats de la Febró dominant la tècnica del viratge a fondo. La Susanna, lo Toni i jo espectadors de luxe. Fins que vam trobar un tram amb molt fang i la ruta es va convertir en tota una aventura, hi havia tanta quantitat de fang que era impossible anar damunt la bici, ni costa avall. Per fi s'acaba el tram de fang, netegem les bicis al riu i continuem l'aventura ara de nit per camins foscos plens de pedres i sense frontal. Els personatges estan curtits perquè los punyeteros estan xalant una barbaritat baixant sense gaire visibilitat. A l'Aitor amb el fang se li ha trencat el canvi i va a pinyó fixe i lo Toni també, però com que es de nit no li podem posar un pinyó fixo i fa les pujades corrent i rient, increïblement ens ho estem passant molt bé en una situació que alguns es fotrien a plorar. Finalment arribem a Siurana, ...sort de la lluna plena.

En definitiva, gran dia rodejat de bona gent i molt divertida amb aventura inclosa. Segur que tornem a repetir.

by Joan

Duatló d'alta muntanya de Catalunya

Juanma in action

Per onzè any consecutiu ha tingut lloc a Queralbs aquesta tradicional i multitudinària duatló d'alta muntanya en un dia assolellat, temperatura agradable i sense les típiques plaques de neu a la baixada del cim. La participació, com cada any, ha sigut considerable: 741 inscrits, 598 acabats i 27 retirats.

La cursa

A la sortida situada a la plaça de Queralbs just hi cabíem tots els duatletes comprimits. Per sort, en el meu cas, el fet de fer bones classificacions en les altres duatlons del circuït m'ha donat dret a sortir davant de tot. Des de la plaça aparentava un dia gris i emboirat però un kilòmetre més amunt per damunt de la boira el dia era esplèndid. El primer tram: 11,3 km Btt 925 metres de desnivell, desprès d'un inici explosiu cadascú ha trobat el ritme que més l'interessava. Com sempre, he quedat entre dos grups pujant tot sol fins a Fontalba. Parcial 8è 52'40''. Faig la transició força bé i m'encaro el tram Run (15km). La pujada al cim la faig molt be, mano a mano amb lo Joan Domènec. Ens donem ànims. Bones sensacions. Passo pel cim del Puigmal 2912 m., 8è fent-li la goma, i baixant de seguida el perdo de vista. Ara toca baixar a Núria, al principi vaig fort per la zona tècnica molt humida però un parell de sustos em fan baixar el ritme. Aquí em passa com una moto lo Zapater. Aquest no deu tenir por, una bèstia. Passat el tram tècnic em passa també l'Eduard Barceló. Penso “aquest rai” i és que porta un ritme lleugerament superior. Per fi he arribat a Núria! Afronto el tram més psicològic pujant i baixant continus tobogans molt a prop de Josep Comelles i el francès Eric Laffite que per molt que m'esforci no els puc atrapar, pràcticament portem el mateix ritme. Llavors, a l'última rampa de 30 metres molt propet de la transició rellisco i em foto una hòstia al genoll monumental. Aaaaaahh!!! Quin dolor. Continuo grogui fins al final de la rampa i penso “no puc fallar ara” i accelero “instint asesino” fins a Fontalba. Parcial 13è 1h47'44''+1000 metres de desnivell. Faig la segona transició de manera discreta, com sempre. Pujo a la bici, al principi suau perquè tinc dolor però de seguida apreto, tinc a Laffite a tiro. El tio es passa en una corva i aprofito per adelantar-lo “ostres, aquest és de la meva categoria” Parcial 23è 16'14''. Finalment creuo la meta 10è class/1er vet amb 2h56'38'' aconseguint l'ambiciós objectiu de baixar de les 3 hores. Molt content.
Al acabar la cursa em dirigeixo de seguida a l'ambulància on em fan una primera cura de la ferida inciso-contusa bastant profunda al genoll. Em recomanen que vagi a l'hospital a que em posin punts però prefereixo disfrutar del pòdium de 1class veterans1 i 1er classificat veterans1 del circuit Salomon Xm-Duathlon series. Info i classificacions a Ocisport o triatló.org
Lo Jotabe que també a participat ha fet un temps de 4h11'57'' i és que s'ho a pres en plan sense patir amb reportatge fotogràfic inclòs. Fotos en cursa by Jotabe.

A Queralbs hem coincidit molts tarragonins: Ramon Barceló, Balanya, Xavi Solé, Juanfran Torres, Alexis González, los Trailrunningmasvirgili.com, ... amb qui he pogut comentar sensacions al acabar la cursa.
Vull donar les gràcies al Juanma (crònica al blog palstrencats), lo Carles, La Eva, Lo Cowboi, etc... per el bons moments abans, durant i desprès de la cursa. Moltes gràcies amics. També vull donar les gràcies al Jordi Riera (crònica al blog Anar-hi anant) per portam amb cotxe a fem una segona cura de la ferida de guerra.

Pel que fa a la lesió tinc una ferida inciso-contusa zona anterior del genoll, a nivell de l'espina tibial anterior. El tractament consisteix en repòs, antibiòtics+antiinflamatoris uns 7 dies. Ja m'anirà bé (o no) parar uns dies. De totes formes no em vull perdre la marxa Btt Ermitanyos del diumenge a Balaguer. Ja veurem.

by Joan

Pics Astazou

A Ilercavònia no hi ha treva. I mentre la meteorologia ens ho permeti anirem fent-ne de les nostres. Aquesta setmana amb un temps que semblava l’estiu, en Jotabe i jo, vam anar a fer els Pics Astazou (Massís del Mont Perdut), un itinerari relativament ràpid i fàcil. El primer plantejament era dormir a la Vall de Pineta i l’endemà fer la jornada al més pur estil Capdevila. Però no va ser així. Li vam donar un toc romàntic a la sortida. El dimecres 15 vam aparcar al Parador del Mont Perdut (1300m-0h.00’) i desprès de superar la persistent i espectacular pujada al Balcó de Pineta (2500m.-2h 15’) vam fer nit al refugi de Tucarroya (2666m-3h 00’). Aquest refugi no guardat va ser el primer de tot el pirineu, fet el 1890 però remodelat el 1990. Està gestionat pel Club Alpí de Lourdes. Té una forma peculiar i està situat en una portella anomenada “Bretxa de Tucarroya” damunt mateix del Llac Gelat de Marboré. El lloc no et deixa indiferent, hi ha unes panoràmiques excepcionals de la nord del Mont Perdut i el Cilindre de Marboré. Vam assaborir la soledat i el fred de la nit a base de fogonet.

A l’endemà vam anar remuntant fins al Coll de Swan on vam deixar la motxilla per fer primer l’Astazou Oriental (3.071m) i després l’Astazou Occidental (3.012m). Des de d’aquest segon pic hi ha unes excepcionals vistes sobre el Circ de Gavarnie. I al seu damunt la Torre de Marboré, Casco, Bretxa Rolando i Taillon. Tot un espectacle.

L’anècdota de la jornada va ser que vaig perdre les ulleres de sol i per poder-les recuperar vaig haver de fer 3/4 d’hora extra. Amb final feliç això si. És per això que el descens es va allargar una mica més. En total la segona jornada vam fer 6 hores (600m desnivell positiu i 1850 de negatiu).

Ja en tenim dos més, però ens queda molt per recòrrer.Aquí moltes fotos

Lluís

Albert Conesa

Bones companys/es de la muntanya el passat dia 16 de juliol un amic meu d'escalada (Albert Conesa) ens va deixar grimpant pel costat de la paret del diedre (Montsià).
Eren més o menys les 21 h quan ell, tot un fanàtic de l'escalada havia anat a veure vies de escalada per equipar, a mi personalment em va trucar a les 19:39 però estava treballant i malauradament no li vaig poder contestar la trucada.
Es va posar a grimpar per una petita paret de uns 5 metres quan ens pensem que se li va trencar un cantó de roca, provocant-li un accident fatal en el qual va perdre la vida.
L'Albert de 37 anys era un noi apassionat per les coses que li agradaven fer, feia cordada amb el seu germà Xavi Conesa (vaja parella) i sempre que tenia un ratet per escalar em trucava per anar -hi.
La veritat és que de persones amb aquest carisma n'hi han poques, personalment li tenia molt d'apreci tant a ell com a el seu germà Xavi.
Sabia estar per les coses , per la gent que li envoltava , estava molt enamorat de la seva parella (Sònia) , i mínim una vegada a la setmana normalment els dijous es reunia amb els seus germans i pares per dinar.
Teníem tants de projectes per fer junts en escalada.
Albert sempre et recordarem.

by kiko

Alba

Bé, intentaré resumir una mica els sentiments que he tingut al canviar de païs. El clima és completament aleatori i no pots preveure quelcom faràs al dia següent. Les persones son, aparentment, fredes com el clima però, en el fons, són de la mateixa pasta que els catalans. No obstant això, em sento orgullós del meu país pels seus costums, dels meus amics que compartim formes de viure, de la qualitat de la meva Universitat i de mí mateix.

Estic vivint en un parc d'un petit nucli urbà a 10 minuts de la capital, Glasgow. No tinc massa lloc per entrenar si més no, no hi estic acostumat però suficient per mantenir-me en forma. Abunda l'herba i l'humitat, resulta molt suau per córrer però indispensable anar equipat amb material impermeable.
Tinc un parc a 5 minuts on veig passejar: vaques, esquirols, ovelles i ramats de persones que com jo, ens esvaïm un dia més de les 4 parets.

Una de les meves primeres impressions és que l'idioma no és una barrera, ho són els diners i per damunt, la teva força de voluntat per tirar endavant.




Ben Nevis (1344m)

Preparo vagament la motxilla amb quatre bosses de fruits secs, fruita, un grapat de barretes i aigua a mansalva. Fujo de Paisley sol a les 6 de la matinada i arribo a Fort William (30m sobre el nivell del mar) a la 1 de la tarda, molt mal temps, a esperar el següent dia, pujaria encara que pedregués. Matinada del 13, segueix plovent, pregunto als companys d'habitació que, com jo, volen pujar al Ben Nevis, si em poden dur a l'inici del camí cap al cim. Començo a caminar a les 7:30, esperant als companys als creuaments ja que no duïen mapa i la boira no permetia veure-hi a més de 3 metres. Tal com pujo els metres, el temps es complica, més vent, aigua i boira per moments. Segueixo el camí que em durà fins al cim. No puc veure ni una pinzellada de la vall, sol boira. Decebut per les vistes em conformo amb l'esforç que he realitzat. Començo a baixar caminant, no tinc motivació per saltar com les cabres. En segons, una corrent d'aire ens aparta la boira i ens deixa amb algunes de les millors panoràmiques de la vall de Fort William.

Com en un teatre quan s'aixeca el teló, impressionant. Altre cop ens tornem a parlar la muntanya i jo en el mateix idioma, les cames se m'escalfen de cop i començo a saltar, concentrat en la respiració, sentint com la pressió de l'aire va tornant a fer força. Esquivo turistes embadalits i paro uns segons per agafar fotografies i aire.

Un cop més m'he tornat a sentir viu, cada cop necessito més muntanya i menys horaris.

Fotos

Salutacions des d'Escòcia,

Xavi


P.S.: Salutacions a tots els ilercavons i demés espècies, resteu convidats a Escòcia.

3ª Cursa de muntanya de Tivissa

Festa a Ilercavònia
Així podríem anunciar la màxima gesta esportiva del trail running de les nostres terres...
el dia se les portava... entre el plugim persistent, les ventades i la boira, el domini del territori va ser complicat.
La carrera es llança rapida, i el grupet perseguidor, encara que tenaç, no podia retallar. Els del davant anaven a un altre ritme, i si corries et perdies... les arestes relliscoses nos esfaraien, i agafar una bona roda fou per a molts gairebé impossible... tothom anava com podia, entre relliscades, entropessades, esgarrinxades, i frenades descontrolades, arribo gairebé descalç, amb los genolls pelats, en sangonejats de argilagues i esvarses, però amb un ale d'alegria insospitat, m'he sentit be, acabant amb forçes, gaudint una altra vegada del territori amb el plaer, un cop mes, d'estar en el moment just en el lloc indicat, rodejat d'ilercavons, de tots els racons... llàstima de que el cor i el cap, em fan bullir la sang, i encara no em se controlar, per dominar el meu neguit. Un dia n'aprendré Joan, t' ho juro...


Resultats nostres: Kiko Martí 2on 2h25'35'', Joan Farnós 6è/2vet 2h40'44'', David Duaigües 7è 2h40'47'', Toni Arbonés 8è/3er vet 2h41'8'', Roger Margalef 12è 2h45'20'' i Jotabe 31è 3h8'33.
+info i classificacios

by Toni

Road to nowhere

No m'agrada explicar gaire al blog les meves sensacions a les curses, prefereixo explicau i compartiu directament amb la gent del meu entorn. Però faré una excepció i intentaré transmetre el sentiment contradictori que s'ha apoderat de mi. Per una banda la mentalitat ambiciosa que m'obliga a entrenar fort, disputar les curses anant al límit i buscar contínuament objectius sense descans, i per l'altra banda una mentalitat més relaxada que prefereix disfrutar de la muntanya i les curses compartint esbufecs i experiències amb tota la gent que he conegut amb la mateixa passió: la muntanya. La meva conclusió personal és que el més important és la gent amb que tinc el plaer de compartir "entrenaments" i curses i que queda més secundari l'ambició de fer-ho bé per la qual cosa a partir d'ara faré lo que he fet fins fa poc “fer lo que em demani el cos i el coco” i el que em demana es nonstop sense pensar amb el rendiment. Amb aquesta línia aquesta setmana he compartit a un ritme relaxat el recorregut de la cursa de Tivissa; un dia, amb lo Toni A i lo Kiko, i un altre dia amb lo Jotabe, lo Lluís i la Rut (fotos). Diumenge vaig compartir amb els amics de la UEC de Tortosa la etapa Cabacès-Móra amb BTT de la Voltaventura i ahir dimarts, vaig pujar skyrunning al Pic Peguera 2984 m., punt més alt del Parc Nacional Sant Maurici i Aigües tortes des de Sallente 1770 m. on vaig disfrutar de la pau d'una ascensió en solitari. Ni una ànima pels voltants en un dia assolellat i radiant. 4 Fotos

Foto Pic Peguera

Ah! per cert! M'he comprat una forquilla BTT Rock Shox SID Team 2009 blanca amb tubs de 32. Ara si que tinc una forquilla de competició... jejeje

by Joan

Integral a les Gronses (IV/A0)

El passat dissabte dia 27-09-08 3 ilercavons(Jordi Orobitg, Guillem Font i Roger) ens vam dirigir fins a la bonica localitat d'Horta per empendre una de les grimpades proposades al llibre de J.Tirón(Grimpant pel massís del Port).
La integral a les Gronses, m'atreia pel paisatge que l'envolta i també per provar el primer( i últim) llarg d'escalada superant un sostret típic del conglomerat de la zona. Els hi vaig proposar a ells dos i van acceptar de bon gust.
Deixem el cotxe al encreuament del camí de la Franqueta amb les Roques de Benet(que no les perdrem mai de vista en tot el recorregut) i a les 08.55 anem a buscar el collet on hi ha el llarg d'escalada fent primerament el jabalinot, i posteriorment trobant un sender que ens hi porta.
La grimpada de IV està molt ben protegida i pujo fraccionant una corda de 50 m per a que després pujin els meus companys.
Monto reunió en una sabina i pujen els 2. Ens repartim el material, i ja sense corda continuem en direcció a la primera gronsa seguint la intuició i buscant algo de dificultat(evitable) amb uns passos de III.
Continuem resseguint els senders hi fem cap a l'embut de les gronses, on tornem a fer una petita grimpada de III(evitable) per encarar un dels cims. Continuem grimpant i desgrimpant en direcció a una paret esglaonada molt característica i l'afrontem fàcilment per la dreta i contnuem crestegant fins a una agulla on es troba el ràpel. Esmorzem i decidim baixar ja, la corda de 50 es fa justeta pero suficient, i continuem desgrimpant fins a un collet que ens permetrà afrontar el últim tram de la cresta fins als estrets. Per mi aquesta es la part més dificultosa de la travesía ja que t'has d'orientar continuament i anar a buscar el més fàcil.
Arribem als estrets a les 12.55 i ens donem un banyet moooooolt refrescaaaaaan...on els membres queden paralitzats per la fredor de l'aigua. Fem alguns saltets i ens assequem al sol com els llangardaixos, jo mirant les magnífiques parets repletes de vies que algun dia anirè a fer.
Tornem al cotxe en 25 min pel camí de la franqueta i anem a fer una beer al bar Grau d'Horta.
Fotos eròtiques i no eròtiques

By Roger