divendres, 20 d’agost del 2010

El circ de Troumouse

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir els Ilergets Calixto, Toni amb els Ilercavons Jotabe i Lluís, per fer una cordada conjunta per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

dilluns, 9 d’agost del 2010

La cursa dels vuit mil


K2 8611 metres

Article de la revista Natura i aventura nº 40

"Cada nova nevada esborra, un xic més, el romanticisme que des dels seus orígens ha acompanyat a les ascensions als cims més alts del món. Sense adonar-se, Reinhold Messner i Jerzy Kukuczka, en la seva cursa per ser els primers en aconseguir coronar el catorze vuit mils del planeta, encengueren la metxa que ha convertit en una cursa a vegades suïcida aquelles ascensions originàriament envoltades d’una filosofia quasi mística. Conveniències polítiques, expedicions comercials i interessos econòmics han difuminat el romanticisme inicial. I han transformat la passió per l’alpinisme en el banal intent de col·leccionar rècords on el com es faci ha perdut tota importància. I el que és pitjor, com en qualsevol altra competició, només hi ha premi per un, i al aixecar el vencedor el seu trofeu converteix, automàticament, els seus competidors en simples perdedors. En els temps que corren, ser el segon no compta. Quin trist contrasentit sentir-se fracassat un cop assolit el cim.
Messner serà recordat i Kukuczka tristament oblidat. No importa que el polonès pugés la majoria dels seus vuit mils per rutes inèdites, en condicions hivernals i sense gairebé finançament (i el que assolís els catorze cims mesos desprès de Messner). Cada nova nevada esborra aquell esperit inicial on el que comptava era el camí i no el destí.
Ara que la cursa femenina és notícia; mentre la neu i el gel omplen un barranc del Nanga Parbat on trobà la mort la coreana Mi Sun Go que en una cursa desenfrenada intentava assolir en un mateix any els set vuit mils que li mancaven al palmarès ( en 72 dies n’havia pujat ja 4!); mentre s’especula amb la possibilitat que la guanyadora, la també coreana Oh Eun Su. En el seu afany per endur-se la corona hagi falsejat alguna de les seves ascensions; potser seria bo aturar-nos i gaudir de les nombroses matinades que en la nostra cursa cap a Itaca hem deixat d’assaborir".

Aquest article sobre la desmesurada cursa per assolir tots el vuit mils no em deixa indiferent i em fa pensar i comparar altres aspectes de la nostra societat cada cop més competitiva, potser serà la nostra condició humana però no m’agrada. El meu reconeixement a Kukuzca i al genial Walter Bonatti, l’alpinista que més admiro. Sense oblidar a tota una llarga llista d'alpinistes imprescindibles en la història de les muntanyes del nostre planeta.

Per acabar, felicitar a la revista Natura i aventura, revista d’activitats a l’aire lliure per Catalunya i Andorra en català que de manera gratuïta publica uns continguts molt interessants.

By Joan