dimarts, 14 d’octubre de 2008

Alba


Bé, intentaré resumir una mica els sentiments que he tingut al canviar de païs. El clima és completament aleatori i no pots preveure quelcom faràs al dia següent. Les persones son, aparentment, fredes com el clima però, en el fons, són de la mateixa pasta que els catalans. No obstant això, em sento orgullós del meu país pels seus costums, dels meus amics que compartim formes de viure, de la qualitat de la meva Universitat i de mí mateix.



Estic vivint en un parc d'un petit nucli urbà a 10 minuts de la capital, Glasgow. No tinc massa lloc per entrenar si més no, no hi estic acostumat però suficient per mantenir-me en forma. Abunda l'herba i l'humitat, resulta molt suau per córrer però indispensable anar equipat amb material impermeable.
Tinc un parc a 5 minuts on veig passejar: vaques, esquirols, ovelles i ramats de persones que com jo, ens esvaïm un dia més de les 4 parets.





Una de les meves primeres impressions és que l'idioma no és una barrera, ho són els diners i per damunt, la teva força de voluntat per tirar endavant.




Ben Nevis (1344m)

Preparo vagament la motxilla amb quatre bosses de fruits secs, fruita, un grapat de barretes i aigua a mansalva. Fujo de Paisley sol a les 6 de la matinada i arribo a Fort William (30m sobre el nivell del mar) a la 1 de la tarda, molt mal temps, a esperar el següent dia, pujaria encara que pedregués. Matinada del 13, segueix plovent, pregunto als companys d'habitació que, com jo, volen pujar al Ben Nevis, si em poden dur a l'inici del camí cap al cim. Començo a caminar a les 7:30, esperant als companys als creuaments ja que no duïen mapa i la boira no permetia veure-hi a més de 3 metres. Tal com pujo els metres, el temps es complica, més vent, aigua i boira per moments. Segueixo el camí que em durà fins al cim. No puc veure ni una pinzellada de la vall, sol boira. Decebut per les vistes em conformo amb l'esforç que he realitzat. Començo a baixar caminant, no tinc motivació per saltar com les cabres. En segons, una corrent d'aire ens aparta la boira i ens deixa amb algunes de les millors panoràmiques de la vall de Fort William.


Com en un teatre quan s'aixeca el teló, impressionant. Altre cop ens tornem a parlar la muntanya i jo en el mateix idioma, les cames se m'escalfen de cop i començo a saltar, concentrat en la respiració, sentint com la pressió de l'aire va tornant a fer força. Esquivo turistes embadalits i paro uns segons per agafar fotografies i aire.

Un cop més m'he tornat a sentir viu, cada cop necessito més muntanya i menys horaris.

Fotos

Salutacions des d'Escòcia,

Xavi


P.S.: Salutacions a tots els ilercavons i demés espècies, resteu convidats a Escòcia.

4 comentaris:

roger ha dit...

malegro que tot be mcDesca!
La muntanya es la vida i la mort, és allo que tu vols que sigui. Ella sempre hi és i mai et desapareixerà. Si estas estressat la pots nar a veure, si et falten idees hi pots nar a buscar inspiració, si vols soletat ella no t'estorbarà...
Que no pari el curtiment!
Cuidat paio!and I hope you dont fuck alone!!

eduard m. ha dit...

Hi McDesca!
Quina passada els paisatges, per moments recorda els paratges de "Braveheart"!!
El recorregut que vas fer, és el de la cursa que es fa al Ben Nevis??

Salut, escoceses i muntanya!

Fer el cim és opcional, tornar a casa obligatòri...

koanitou ha dit...

Pel que veig estàs molt ben adaptat aquest territori tant diferent i humid. Disfrute'l al màxim.

Guapa l'ascensió al Ben Nevis, però l'hauràs de tornar a fer a tots els ilercavons que has convidat. Ves preparant una corralina per embutir a tots els javalinots...

Salutacions des d'Ilercavònia

jotabe ha dit...

Peroperopero q passssa!!!! Mcdesca q passa noi ens pots una envidria gran com tu ets un tio GRAN aixo es veu molt wapo(com jo jejejejeeje) be anims i aixi cap amunt i estira com un Kabalinot i fes lloc perqi q vindrem a fotre tot sostovat i remogut, aah! i q es preparen les xirrisss(fotos).Vagi be valent