Roland, Paco, Dani i Joan al Refugi Mallafré març 1992Article publicat i editat a la revista L'Aufàbiga nº 11 de Benissanet.Vaig conèixer el Roland al desembre de 1991, quan vaig coincidir amb ell a l’Hospital de Móra d’Ebre visitant un amic comú que havia pres mal en un accident de muntanya al pic Balaitous, als Pirineus d’Osca, i que sortosament es va recuperar d’una fractura de colze. A partir d’aquell dia vam connectar ràpidament, bàsicament per dos raons: primera, per la passió que teníem tots dos per la muntanya; i segona, per la compatibilitat de caràcters. Sense esforç ens posàvem d’acord ràpidament. S’ha de dir que el Roland rarament discutia amb ningú, sempre estava disposat a arribar a un acord amb qualsevol persona amb qui en un principi no estava d’acord. I això a la muntanya, on molts projectes és imprescindible fer-los en grup, no era fàcil, perquè cadascú teníem els nostres interessos alpinístics particulars i era possible per aquesta raó perdre amistats.
De seguida de conèixer-nos em va portar a les seues muntanyes favorites per escalar, la serra de Cavalls i serra de Pàndols, concretament a la Punta de Gaspart, on havia obert en solitari tres o quatre recorreguts que s’enfilaven per la roca vertical. Recordo que la primera vegada vaig passar molta por, però la seua serenitat em tranquil·litzava per poder fer moviments aràcnids per aquella paret dreta i plena de forats que era incapaç de visualitzar per culpa de la meva nul·la experiència.
A partir d’aquest dia em vaig posar les piles i era un no parar cap a la muntanya. Escalades a totes les serralades catalanes: Cavalls, Pàndols, Lo Port, Tivissa, Montserrat, Terradets… Excursions a descobrir racons inaccessibles, obertura de passos o sendes d’aproximació amb podalls i surracs a les noves vies d’escalada, vies ferrades, bicicleta de muntanya —que en alguna ocasió la fèiem servir per arribar a la serra de Cavalls amb tot el material d’escalada a la motxilla—, esquí a pistes i, fins i tot, teníem la gosadia de practicar esquí de muntanya malgrat no saber-ne gaire.
Les ganes de gaudir de la muntanya, de les amistats i de totes les activitats ens apassionaven moltíssim, fet difícil d’entendre pels qui no tenien passió de res i que en alguna ocasió havíem de defensar amb tota la nostra il·lusió i convicció. En una ocasió fent alpinisme hivernal als Encantats, a la comarca del Pallars Sobirà, un símbol de les muntanyes emblemàtiques de Catalunya, la conversa principal mentre realitzàvem l’activitat era com ens vèiem en el futur i la conclusió fou que sense cap dubte continuaríem gaudint de les muntanyes tota la vida. Vèiem el futur amb optimisme i projectes de viatges per tot el món. Em feia gràcia especialment quan referint-se als seus veïns de Benissanet deia “deixa’ls, que els de Brisanet són així”, com si pel fet de ser de Benissanet, fessin el que fessin, estiguessin perdonats.
Més endavant, jo toco fons sense feina i sense calés i no em podia permetre viatjar ni comprar material d’escalada i em retiro temporalment de l’escena, mentre el Roland pujava en solitari al Montblanc —4.808 metres d’altitud— als Alps, organitzava una expedició a la Cordillera Blanca als Andes peruans, on realitzà juntament amb el Kike —tristament mor en un fatal accident d’escalada— escalades d’alt nivell, i també participà en una expedició a la muntanya més alta del món, l’Everest, de 8.848 metres d’altitud. Aquesta expedició de l’any 1997 era sensible per la raó que l’any anterior hi va haver un tràgic accident de diversos alpinistes que formaven part de dos expedicions comercials liderades per guies experts. Per cert, l’expedició del Roland no va poder fer cim; de fet, aquell any la muntanya no va permetre que ningú trepitgés el cim.
Malgrat totes aquestes sortides alpines el Roland no s’oblidava de mi i encara que amb comptagotes continuàvem escalant i visitant les nostres estimades serralades de Cavalls, etc. Ens agradava especialment planificar una escalada al Port per després anar al bar d’Horta de Sant Joan el dia que jugava el Barça per la tele i ens posàvem darrere de tots els iaios, que es passaven tot el partit barallant i criticant el joc del Barça… un fart de riure!
El Roland, a banda d’escalador i alpinista, també era atleta i un pioner també en córrer per la muntanya en una època on ningú de nosaltres se’ns passava pel cap córrer pel “monte”. Destaco la seua participació a marxes excursionistes com la de Tivissa, que la feia corrent davant de la incredulitat de la resta de participants i, sobretot, la 1a Nike Aneto X-Trem Marathon a Benasc, una prova extrema de 42 quilòmetres i 2.300 metres de desnivell amb sortida i arribada a Benasc passant pel pic Aneto, pic més alt dels Pirineus, corrent entre tarteres i geleres. Aquesta prova era brutal i solament la gent entrenada i disposada a sofrir físicament i mentalment era capaç d’acabar-la. No em va poder convèncer mai malgrat la seua insistència de córrer una prova d’aquestes en aquell temps, cosa que actualment m’agrada i practico.
L’última activitat seriosa va ser un stage a la Vall d’Aran a la qual va vindre la Mireia, germana del Roland i en aquell temps molt joveneta. El primer dia uns quants amics vam ascendir al Tuc dera Pincela amb esquís de muntanya i el segon dia des de la boca sud del túnel de Viella vam obrir un itinerari d’escalada en gel, via Directa Rufus, de 650 metres de recorregut i una dificultat de fins a 85 graus d’inclinació amb algun tram de mixtes de roques al pic del Mig de la Tallada. Va ser un honor que m’escollís per acompanyar-lo en aquesta primera ascensió.
Un dia qualsevol de maig de 2000 em comuniquen que el Roland ha perdut la vida a casa seua de Viella. La tràgica notícia va ser un xoc important per a tots i per a mi, no m’ho podia creure, molts pensaments passàvem pel meu cap, què havia passat? El Roland era diabètic, cosa que no li impedia fer activitats d’alt nivell. Tampoc no s’amagava la malaltia i ens feia saber a tots de seguida el seu problema. Per aquesta raó lamentava i lamento que en el moment que em necessitava jo no hi era per ajudar-lo i amb un petit gest meu o d’algú altre tot hagués quedat en un simple incident. Han passat quasi deu anys i encara el recordo i m’imagino el seu gran somriure. Després de tots aquests anys continuo recordant tot el que em va ensenyar i tot el que vam compartir, després de deu anys tinc la seua personalitat com a model a seguir, que m’encoratja en els moments difícils. Moltes gràcies amic meu de l’ànima.
Per acabar, vull aclarir que l’escalada i l’alpinisme és una activitat de risc que amb entrenament, formació i atenció és transforma en una activitat plena de grans sensacions i de grans vivències i que els accidents que he tractat en aquesta crònica són fruit de la mala sort. Com ho poden ser el fet de conduir, passejar per una ciutat o qualsevol altra activitat quotidiana.
by Joan
Nova via als cingles del barranc de la Fotx(terme de Garcia).
les terrasses superiors.
Li haguès pogut fer m
olt mal; per això i lo munt de mosques negres que ens trobem a primera hora i que ens obliguen a tapar-nos i guardar-nos durant 1h fins que el Sol ja més alt les fa marxar ordenadament.
