Carretons de cendra

Dilluns 18 d'agost marxem cap a Espot lo Toni A lo Xavi D i lo Joan F amb l'objectiu de reconèixer el recorregut de la travessa del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; la Carros de Foc en dos dies. També ens acompanyen la Miriam i l'Aina que és filla del Toni i la Miriam que amb 22 mesos ja està acostumada a viatjar a les muntanyes.

Arribem a Espot amb el temps just d'agafar un taxi fins a Amitges però en el moment de partir tenim un cop de sort i apareix Lo Valentí, guarda del refugi d'Amitges, tota una institució al Parc. És company i amic del Toni i la Miriam; ens porta amb el tot terreny molt amablement fins al refugi on ens preparen un sopar boníssim. Per acabar i abans d'anar a dormir Lo Valentí ens posa un vídeo de Prem Rawat on preconitza la pau interior com a experiència personal e individual. Desprès el grup format pels treballadors del refugi i nosaltres comencem una tertúlia opinant sobre el missatge d'aquest gurú.

1ª ETAPA: Amitges-Llong 9h20' (6h55' en moviment i 2h25' parats als refugis)

Sortim d'Amitges a un ritme suau i un temps amenaçador de pluja però amb bona visibilitat. Intentem recordar tots els consells i trucs que per la nit ens havia aconsellat lo Wilie the king, subguarda del refugi, corredor i gran coneixedor de la ruta. De seguida arribem a Saboredo i lo guarda d'aquest petit i autèntic refugi reconeix al Toni i ens convida a fer un Tea; i és que lo Toni és lo rei del Parc, el reconeixen a tots els refugis, i això ens serveix per a que ens donin algun consell de la ruta. Al Ventosa parem a fer un mos per atacar amb garanties el temut coll del Contraix 2748 m. Sostre de la Carros. Ataquem a bon ritme, coronem i baixem bastant de pressa seguint a l' ilercavó mediàtic aprofitant la seva increïble habilitat per tarteres de grans blocs. Encegats pel fort ritme tenim un lapsus i ens ensigalem per un contrafort bastant picat i és que desprès de l'estany havíem d'anar molt cap a l'esquerra.. Arribem al Llong on ens esperaven la part femenina de l'expedició que havien arribat molt abans via portarró d'Espot a un refugi replet d'excursionistes. Per la nit sopar de luxe a la taula vip on com a la nit anterior no hi va faltar res, bon jalà, bon vi, patxarants, birres, etc.

2ª ETAPA: Llong-Mallafré 5h35' (4h49' en moviment i 46' parats als refugis)

Sortim del refugi i trobem una mica de boira que a mig camí del Coll de Dellui desapareix i gaudim d'un bon dia. El ritme d'avui és més fort que el d'ahir, ens hem recuperat bé i ens sentim forts i poc desgastats. Parem a Colomina a fer un altre Tea i una xarradeta amb els guardes que evidentment han reconegut al Toni. Continuem i tot pujant al coll del Saburó veiem baixar dos gaseles àgils i lleugeres, són lo Kiku Soler i lo Toti Bes que estan reconeixen la ruta en sentit contrari al nostre. Lo Kiko i lo Toni és coneixen des de fa molts anys i tots plegats aprofitem per intercanviar opinions del recorregut. Seguim, coronem el coll i baixem a tota pastilla al Blanc on tornem a parar una bona estona perquè lo guarda del refugi ensenya totes les luxoses dependències del refugi al Toni. Ara solament ens queda el tram fins a Mallafrè i com que tothom unànimement ens han aconsellat baixar per la pista seguim els consells i fem l''última sèrie per la pista i el túnels alternativa més llarga però amb menys desnivell ideal per la gent que te forces per córrer. Arribem a Mallafrè. Final de la Etapa. Aquí tornem a coincidir amb les gaseles i tornem a intercanviar opinions i ens ensenyen un parell de petites dreceres que hi ha per l'estany de Sant Maurici. Mentrestant la Supermami i l'Aina estan baixant pel Portarró d'Espot.

Total: 3800 mestres de desnivell positiu. 14H55' (11h46' en moviment, 3h9' parats als refugis)

Finalment ens ha faltat el tram Sant Maurici-Amitges, per això mateix he titulat la crònica Carretons de cendra. Ara lo Xavi i jo tenim una bona informació perquè l'any que ve puguem fer la Carros de foc modalitat skyrunning amb garanties. Desitgem molta sort i força al Toni que segurament la farà aquest any.

By Joan

V Duatló de muntanya dels Pallaresos

Diumenge 10 d'agost Xavi D i Joan F hem anat a córrer per segon any consecutiu aquesta duatló popular que organitza l'ajuntament d'aquest petit gran poble del camp de Tarragona amb una bona participació. També ha vingut a provar sensacions noves lo Toni de Siurana.

El recorregut constava de 3 segments: 1er córrer 4,5km, 2on btt 18 km (a mi m'han sortit 12,1km) i per acabar córrer 1,5 km amb un desnivell total de 290 metres de desnivell. El itinerari de la cursa va a buscar dins de les possibilitats de la zona el màxim de senders possible quasi sempre entre boscos de pins que poblen l'indret. Destacar el tram btt una zona tècnica on havies de vigilar per mantenir l'equilibri i el pas pel emblemàtic Pont del Diable.

Bon debut del Toni A en les duatlons i les transicions malgrat que no porta una btt competitiva. Lo Xavi D a acabat 2on de la categoria promesa i sobre el 9è en categoria absoluta que li ha donat dret a un trofeu. I Joan, he acabat 1er amb un temps de +/-55'30'' (1er Run15'35'')

Vull destacar l'esportivitat i el saber estar de Màrius Solé de Igualada 2on classificat que ha portat la nostra rivalitat d'una manera cordial. I felicitar a Josep Nadal 3er classificat un jove crac de la Btt que també sap corre com un felí. Info i classificacions.

By Joan

Via Directa a l’estel de la Picossa

Primera ascenció: Pinyol i Jordi Vidal

Graduació: IV/ A1 (80 m) o IV+/A2 (70 m)
Orientació: Est
Aproximació a peu de via: De Sant Jeroni agafem el camí cap a les solanes. Allí agafem el sender que porta al peu de la cova de la Porca(5 min). La via comença tot just a l’esquerra de la cova, al costat d’un petit refugi de pedra.
La via: Comencem amb un llarg d’artificial completament equipat amb claus, espits i burins (Ae), i acabem montant reunió volada sobre 2 espits. El 2n llarg continua per una fisura molt ben marcada a l’esquerra de la R, i continua per una placa tot ben equipat amb claus. Ens trobem amb un petit desplom desprotegit (A1) que superem amb algun tascó gran i després sortim en lliure(IV) per un terreny ple de liquens secs fins la 2ª reunió de 3 espits en una petita bauma. D’allí la via continua per la dreta superant un desplom d’uns 4 m difícils de protegir (directe), o bé es flanqueja cap a l'esquerra fins buscar una canal molt herbosa que ens conduirà fins al coll entre la picossa i l’estel.
El descencs: Un cop al coll agafem el sender ben marcat vorejant l’estel fins trobar diverses interseccions de senders, que sempre triarem el de l’esquerra per tornar a peu de via; i després baixar fins al camí. (15 min)
La crònica: Amb referncies de Jordi Vidal, hem planto una tarde a les 18h a peu de via per probar sort en l’itinerari. Per mi, morenc de naixement i morenc de vida , la via representa una altra manera d’arribar al cim de la picossa on tantes vegades hi he estat. Així doncs té una certa importància aconseguir resoldre l’itinerari.
Monto reunió en una alzina ben arrelada a peu de via i fixo la corda amb el primer espit de la via per començar a pujar de forma segura. Tinc poc vagatje escalant en solitari i encara he de perfilar la tècnica. Pujaré fent nusos. Vai pujant pedalant fins a la reunió. Es fa tard i decideixo baixar rapelant i acabar la via un altre dia.
Torno el divendres al matí. A les 9 a peu de vía i començo a pujar amb el solet que apreta. Arribo a la R i fixo la corda. Rapelo per laltre cap i arribo a baix. Recullo la motxilla i torno a pujar amb l’ajut del shunt, el grigri i els pedals. Vai recollint totes les cintes.
A la R recullo la corda i la fico acuradament dins la motxila. La penjo i hem torno a assegurar de la corda. Hem dono corda i faig un vuit i el fixo a un dels 2 mosquetons que porto al arnés. Començo a pujar per l’esquerra pedalant, conservant bé les cintes ja que no en tinc prou. La via segueix fins a un petit resalt de roca ple de líquens que no està equipat. Hem plantejo forçar-lo en lliure, pero els líquens no m’inspiren confiança en l’adherència. Decideixo pujar en artificial. Poso 3 tascons en una fisura ampla i vaig pujant, hem paro a fer fotos dels tascons i de sobte l’ultim tascó s’arranca i caic 2 m fins que m’atura el següent tascó.
El cor està accelerat, veig un dels 2 tascons que hem queden a punt de saltar. Hem tranquilitzo, ja que és el millor que puc fer. Recoloco el tascó mal ficat i pujo pedalant. M’inclino cap a l’esquerra i surto en lliure fins al clau que hi ha ficat. D’aquí al final uns passets molt lògics pero amb roca delicada. La reunió està en una petita bauma. Son les 13.30 h i ja es tard. Hem miro el final pensant en una altra ocasió. 2 opcions. La primera un flanqueig a l’esquerra i pujar per una canal. La 2ª a l’esquerra pujar per la paret desplomada amb uns passos delicats possiblement d’A2 completament desprotegits. Al costat, un niu deshabitat on probablement hi habiten aguiles. Baixo rapelant i recullint el material, i en 2 llargs sóc a terra altre cop. Són les 14h i la via encara està per acabar. Un altre dia la provaré, o no. Seria una llàstima perdre de l’ecosistema una o varies aus que puguin nidificar per la zona. Així doncs la via queda en stand-by fins saber del cert quins son els costums d’aquestes aus morenques.

FOTOS

(Imatge del tascó abans de saltar)

By Roger

Kavalinstone park

El títol està inspirat amb el nom del Parc nacional de Yellowstone. Patrimoni de la humanitat i el parc nacional més antic del mon.

Divendres dia 8 d'agost quedem els ilercavons Xavi D, Roger i Joan per anar a fer una ruta pel Port d'Arnes amb el nostre guia skyrunning que tenim en aquest indret de somnis, lo Fede. Decidim fer un recorregut que transcorre molts moments fora de sender, la ruta Barranc Gros- La Ballestera. Comencem el periple a la pista del Barranc Gros i de seguida arribem a la Cova del Moro remuntant el barranc tot corrent i saltant tolls d'aigua. La Cova del Moro és una lloc on diu la llegenda hi vivia un senyor moro, el qual devia ser un escalador bastant fort perquè la dificultat per arribar a la cova és considerable. Nosaltres impossible pujar-hi sense material d'escalada. Continuem fins que mig grimpant pugem a la cresta de la zona de Barrancs i la resseguim mig corrent mig grimpant fins la Ballestera. Presiosses vistes del Port. Als nostres peus tenim la famosa Roca dreta de les Valls on hi ha algunes de les escalades clàssiques mes llargues i difícils del Port. Reprenem baixant seguint unes marques, ara per sender, fins al coll de la Creu. Per acabar baixem en direcció a la zona de les Comes i el barranc Gros. Total 2h8'+630 metres de desnivell per una ruta Kavalina i molt recomanable però difícil de trobar si és que no es porta un kavalí que s'ho conegui. FOTOS

By Joan

Sortida de la Penya Ciclista Ribera d’Ebre a Senterada

El dissabte a les 06.30 davant el casal nombrosa participació d’ilercavons(penya ciclista) i altres convidats. Emprenem la marxa i recollim a Vinebre i a Balaguer la resta de bikers. El de Balaguer, el Mariano, ens farà de Guia a través d’una ruta que podem catalogar com algo dura.
Deixem els cotxes a Senterada, on comencem les primeres rampes per asfalt i continuant per pista fins a dalt del primer coll. Abans però ens trobem a dos il·lustres senyors, un dels quals encara amb plena forma a la seva edat, ens explica la seva col·lecció de 3000’s i la història d’un petit poble on hi fan una trobada anual de veïns. Continuem amb la marxa, no abans sense escoltar la recomanació d’anar al dh de Tartareu que organitza el exprofessor de matemàtiques del Mariano. Continuem fins al primer coll del dia, prop de Naens. A uns 1300 aprox on ja es va estirant el grup. Cadascú sofrint al seu ritme ens anem arroplegant per planejar entre pinars i baixar ja fins al fons d’una vall, per tornar a pujar fins al poble de Corroncui per repostar aigua.

Continuem pujant i baixadeta fins al coll de la Creu de Perves per carretera, per acabar baixant i tornant a pujar fins al petit turó Tossal de Prat d'or. Allí emprenem una baixada, no sense tenir alguna punxada fins al poble de Les Iglésies (lloc de pas de la pedals de foc) on una dona molt amable ens va convidar a seure en una altre lloc. La dona però no era tan altruista i va resultar ser un hostal-restaurant. Un cop ben repostats de líquids i sòlids vam emprendre ja l’últim terç de la surtida. Ens esperava una pujada interminable fins al coll de Fades per acabar baixant, primer per una pista asfaltada i després per camí-sender molt pedregós fins a Senterada.
Al final un banyet al riu Flamicell per relaxar les articulacions, cascades de l’ultima baixada tècnica. Allí diversos paparazzis van caçar a pèl a Toni Franch. Fotos censurades pel règim de Fransisco.

Crónica i fotos de Carlos al seu blog
Fotos Koanito
Fotos Josep Mª

By Roger

Pirineisme. Taillon 3144 m i Posets 3375 m

Molta activitat als Pirineus aquest estiu. El dia 29 de juliol Toni A, Xavi D i Joan F sortim de Sant Nicolás de Bujaruelo 1338 m en direcció Puerto de Bujaruelo 2353 m. Continuant per territori francès hem arribat al refuge de la Brèche de Roland 2587 m. Des d'aquí les vistes al Circ de Gavarnie són espectaculars. Per molts muntanyencs és l'indret més bonic dels Pirineus. Desprès d'una breu parada continuem fins al Taillon 3144 m passant per la famosa Brecha de Rolando. Al cim fa fred i per culpa de la boira no tenim gens de visibilitat que ha fet que al descendir per anar a fer els Gabietos, que era l'objectiu, ens equivoquem i anem a parar al Pico Blanco 2919 m. Desprès, d'una baixada fora de sender hem arribat a les altes i extenses planícies de Cotatuero. Aquí hem decidit baixar pel Circo de Carriata passant per la Faja de las Flores. Increïble sender apte per qualsevol excursionista que recorre entre parets vertiginoses tota la Punta Gallinero. Finalment baixem fins la carretera d'Ordesa i anem cap a Bujaruelo passant pel Puente de los Navarros pel tram més pesat i monòton. Total 2705 m de desnivell en poc menys de 10 hores.

Fotos cedides per la Miriam i la Sònia, unes excursionistes que ens han acompanyat el tram de la Faja de la flores; ja què jo he perdut la càmera de fotos baixant com un boig per Carriata. Gràcies noies.

No tenim prou i el dia 30 de juliol per la tarde marxem cap al Valle de Benasque Xavi D, Juanma i Joan a fer el segon objectiu de la setmana: La Cresta Espadas-Posets. Fem una aproximació nocturna des de la cascada de Espigantosa 1505 m fins al Refugio Àngel Orus 2100 m en 1h 3'+560 m de desnivell. Ens llevem aviat i esmorzem juntament amb el Toni A i la Miriam que havien arribat unes hores més aviat al refugi. Fem l'ascensió per la via més elegant al Posets 3375 m, per la Cresta de Las Espadas des del coll d'Eriste. La via, sense ser gens difícil te alguns trams aeris, sobretot als Pitons de Llardaneta molt aprop del coll d'Eriste. El dia ha sigut perfecte: bones vistes, bon ambient de muntanya i de grup i hem trepitjat uns quants 3000's inclòs el aparentment inaccessible i estètic Diente de Llardana. Total 7h12'+1725 m de desnivell. Descens al parking en 58'. No ha calgut piolet. Fotos

+info a Palstrencats el bloc del nostre amic Juanma i els seus companys.

By Joan

Mestres-Lleonart a les torres de Bassiero

La cordada Quim-Benaiges(JB)-Roger vam anar fins Espot per atacar el dia 31 de juliol l’atractiva via a tres de les nombrosos pics de Bassiero. Allí mos vam trobar 2 extremeros(la Thais i l’Adrià) fent entrenos d’altura. Ràpidament ens vam despedir i vam agafar un taxi fins l’estany de Sant Maurici. Allí guiats pel sherpa JB vam remuntar pel sender de la cascada fins als estanys de ratera. Allí vam fer una travessia jabalinota per endinsar-nos a la vall que porta al circ on hi ha les torres de bassiero. Un indret espectacular de roca granítica amb fisures i diedres verticals, ple de possibilitats per trobar grans linies d’escalada.

Vam fer bivac a 40 min d’aprox de la via, ja que vam arribar amb el temps just de localitzar les torres i emplaçar un bon lloc per dormir. La nit no ens va fer apretar les dents, i ens despertavem a les 06.00 h per esmorzar i afrontar la via. A les 7.15 estavem ja a peu de via, localitzant el primer llarg. Començo jo(Roger) amb un llarg ressenyat com a IV-V(p V+) en que ja s’hem posen els pels de punta veient lo que mos espera. Monto reunió i puja Quim advertint-me que el sherpa Benaiges vol abandonar. Arriba ell rondinant dient que passa de fer cotxinades per superar els obstacles(és un tio amb ética alpina) i que baixarà per gravar-nos de primera mà tota l’escalada.

Un cop benaiges es abaix, el Quim li toca un 2n llarg (V+) que posa els pels de punta. Sortint de la reunió un bloc desplomat que et posa les piles i continua per l’esquerra seguint una fisura, per acabar buscant un diedre-fisura desprotegit on només hi pots ficar friends made in el Capitan o assegurar-teu amb claus. Olé pel Quim que tira pamunt sense queixar-se, prudent pero sense pausa i monta la 2a reunió. Desmonto reunió i comenso a adonar-me el perquè de la llarga espera a la R. El llarg es expectacular!A la 2a R es plantejen els dubtes. El Quim sospita que la via continuarà igual de desprotegida i naltros nomès portem friends i tascons(però no claus, seguint la indicació de la ressenya). Jo hem miro la ressenya i li dic que tiri avant, que segur que la placa on hi ha el VIa+ estarà ben protegit.

Dificil sortida desde la R, que l’acaba superant amb un A0 gens regalat desprès de molts intents i desgrimpades. Continua avant i hem comenta que està al inici dels passos claus. Ho veu negre. Jo l’intento animar i donar les típiques respostes: busca que segur que hi ha algo, protegeix-te el pas i tira avant, puja peus,....Ho intenta pero tal com m’informa té una serie de passos per una placa micro fisurada en la que nomès hi entren claus, i que no ho veu clar jugar-se el tipus amb un tascó ficat uns passos enrera i un cordino defilarxat a l’espera 5 m més amunt. La caiguda pot ser considerable i no està disposat a assumir el risc.

Desgrimpa els passos i rapela del tasco per tornar a la R. Allí jo ja no li qüestiono res, simplement intento treure’n la maxima informació possible i intentar esbrinar com superar el pas en una altra ocasió. Hem contesta: Si vas sobrat de grau no et cal res, si no un parell de claus són necessaris per superar els aprox 8 m de placa. Hem lamento per no haver agafat claus, pero el Quim hem consola fent-me entendre que rapelar tampoc es un fracàs. La via hi serà sempre i hi podem tornar més ben preparats en una altra ocasió. Rapelem en 2 llargs i ja som a peu de via amb JB esperant-nos amb la seva vitalitat. De fet haviem estat en contacte amb ell a crits durant l’ascenció. Ens va plantejar(tal com haviem observat el dia nterior) una alternativa abans d’abandonar segons el que ell intuïa desde abaix. El Quim va dir que allò encara era més complicat!

Res doncs a baixar bloc a bloc fins al bivac, reposar forçes i a continuar bloc a bloc fins el gr que puja a Ratera desde Sant Maurici. Desde allí amb 4x4 fins a Espot, on ens vam trobar els veïns del Quim, i el company Angel acompanyat de la familia en plena travessa del gr 11 desde Euskadi fins al Cap de Creus.

ressenya de la via

By Roger

La flama que ens agermana: Duc Canigó

Benvolguts companys catalans i catalanes, avui la crònica com veieu serà moltttttt patriòtica ja que vàrem anar a fer una via d’escalada al Canigó i alguna cosa ens pensàvem però tant guapo i tanta catalanitat junta ens va fer vibrar: Visca CATALUNYA. Bé el Quim, el Lluís i la seva xicota, l’Anna, i l’il·lustríssim Jotabe (jo mateix), vàrem quedar per anar a fer una via Gran Diedre 305m, 6a(V+obl.) a la paret del Bardet al massís del Canigó el dia 23 juny, però en arribar al Refugi del Cortalet (pujada per una pista de 14km molt petita i aèria que només hi podia passar un cotxe i malament). Ens vam trobar una gentada, uns tres-cents CATALANS I CATALANES acampats, tot atapeït de senyeres i gaudint de la companyia de la cançó autòctona (ja em torno a emocionar: Visca Catalunya).No ens podíem ni imaginar el bon ambient que hi havia i la catalanitat que es respirava en tot moment. Un detall que vaig apreciar moltíssim i em va reconfortar molt és no sentir ningú parlar castellà. Ummmmmmm que bé que se’m posa...

Ens vam informar del perquè d’aquesta celebració i de tot el que l’envolta. Ens van dir que la flama, símbol de la unió i la pau entre els pobles catalans, l’encenien a la nit al cim a les 00h amb la que havia estat guardada tot l’any a Perpinyà. Tot això acompanyat de pregons, cants i molta festa vaja.Varem decidir de pujar a veure-ho encara que al dia següent haguéssim de passar una mica de son. Del refugi fins al cim uns 700m de desnivell molt suaus, en 2h ens vam plantar al cim. Eren les 22h30’, la foscor, la poca llum dels frontals, unes 300 persones cantant i esperant la flama, no hi cabia ni una bandera més i+++++++++ el cant dels Segadors una vegada i una altra. Perquè us feu una idea de l’estat en què em trobava només us puc dir que em van caure les llàgrimes, tot un festival i un orgull per a tot CATALÀ. És una experiència que us recomano i em vaig sentir un privilegiat de poder ser allà. Anem a dormir a 01h ben tocada, Quim i jo al ras amb un airet fresquet i el Lluís i la dona a la furgo. Matinem, a les 05h30’, esmorzem i amunt. Triguem una 1h30’ fins arribar a peu de via, de lluny la paret semblava inexpugnable però es torna més domable una via MD 6a(v+ obli) 305m. El Quim pren la cordada i ens posa fàcil el diedre, que era bastant vertical, pugem darrere traient els ferros que el Quim va posant. És una via de grau sostingut continuat.

Informació i resenya de la via

Fotos

by Jotabe