lo 21D República Catalana!

Los ilercavons ens reivindiquem com a ciutadans de la 3a república catalana davant los diferents mandats populars que l'han fet efectiva. Tot i això, davant la imposició d'unes eleccions 21D per part d'un partit que ostenta tant sols el 8,5% dels vots en les eleccions al parlament de Catalunya més concorregudes, amb un 75% de participació, des de la falsa transició de la dictadura del cara al sol a la monarquia parlamentaria espanyola de princeses pueblerines i reis cultes actual; los ilercavons us fem la següent reflexió:

El 21D hem de decidir entre ser governats per partits al servei dels interessos tant llunyans com els més de 500 km de distància on es troba la metròpolis  de Madrid com el PP nostàlgic del franquisme i la seva marca blanca ultra-liberal de Ciudadanos, com el PSOE que ni és socialista ni obrero i la seva marca blanca Podemos que ni és assembleari ni lluita per la sobirania dels pobles; amb la seva única missió de continuar avançant en la contrucció d'una España centrista, culturalment castellana i on la gent no prenguem mai decisions i siguem uns subordinats... o bé partits que des d'un àmbit més proper voldran contruir i enfortir la república catalana al servei de la gent des d'una òptica no radial com representa la capitalitat de Barcelona amb la defensa d'uns idearis polítics tant heterogenis com el liberalisme del PDeCAT, la social democràcia d'ERC, o el socialisme de base de la CUP i tantes altres opcions polítiques que no esmentem i lluiten pels seus ideals.

Per tot això i molt més, digue'm sí a la república! Enfortim-la cada dia més agermanant-nos amb els pobles amb interessos més pròxims com els ilergets, els cossetans, els lacetans, els laietans, els bergistans, els andosins, els ausetans, els indigets,... Cuide'm les nostres vides i lluitem per la plena sobirania!

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

Sí, els ilercavons ho volem!

Volem la llibertat política del poble català,

volem la sobirania que dona un estat,

volem viure en una república, 

volem la independència!

Recuperem la sobirania del poble ilercavó!

Sortim als carrers per omplir les urnes. Decidim el nostre futur col·lectiu al Principat de Catalunya.
Deixem de conmemorar derrotes i submissió per cel·lebrar la nostraVictòria i autonomia.

Els ilercavons decidim:

Independència per canviar-ho tot!

ESPERÓ ILERCAVONS (V/A2-90m)

C'est fini! L'aventura comença al juny del 2009 amb companyia de Guillem Font obrint els primers 20 metres. 1 any i mig mès tard torno en solitari per acabar el primer llarg d'uns 35 metres(7 hores d'esforç). Pel cap hem volta abandonar el projecte i no fer cim, però no, decideixo fixar una corda per tornar-hi i acabar-ho. 4 mesos mès tard finalment hi torno decidit d'acabar la via i conquerir la Penya-Roja de Mora d'Ebre.
Per arribar-hi en cotxe el més fàcil és agafar la N-420 i desviar-nos al ramal de carretera morta a l'altura dels km 814-815. Pujar pel camí de la Vall de Lladres fins que ens trobem amb una bifurcació prenent el camí de la dreta de la vall del Trempat i pujar fins al retom on comença el PR per pujar al coll.Deixem el cotxe i caminem amunt fins que abans d'arribar al coll flanquejem a la dreta en busca del pi solitari característic que marca el peu de via.
Resta una via equipada on tan sols farà falta 15 cintes, 2 ganxos i estreps. He deixat doncs tot el material fixe a la paret(spits i claus). La idea és alliberar la via en una futura repetició.
Transcorre per una paret vigilada per cabres salvatges, amb roca calcària de dubtosa calitat. El recorregut però segueix un estètic esperó a l'esquerra de la paret on la roca és bona, fins que s'acaba i cal seguir per terreny descompost, entre pins i sabines fins la cima. En total uns 90 metres.
El primer llarg comença a l'altura d'un pi. Aprofitant el pi grimpem fins el primer spit. Cal fer un parell de passos de ganxo per arribar a un clau i continuar fins al següent clau. Són aquests primers metres els més difícils de la via i probablement en lliure costaran. Després l'esperó s'ajau una mica i continua fins al següent spit per continuar amb ganxos o en lliure en tendència a l'esquerra en busca d'una fissura diagonal que marca la separació entre la paret ajaguda i altre cop paret vertical. Ens trobarem un clau i seguidament un spit. A la fissura hi ha un bon pont de roca per continuar en placa excelent típica del Morral de Tivissa equipada amb 2 claus per arribar a una repiseta, fàcilment alliberable. Continuem a la dreta per una fissura en lliure fàcil protegida amb dos claus i flanquejem a l'esquerra amb l'ajut dun spit per situans a l'altra banda de l'esperó on trobem un petit diedre amb un clau i uns metres més amunt sobre placa un bong que ens marca el flanqueig a esquerres cap a la reunió. Excepte el primers 5 metres de via, la resta del llarg transcorre sobre calcari excelent.
El 2n llarg comença protegit del factor 2 amb un clau per pujar a una repiseta on trobarem un spit i flanquejar a la dreta en busca d'un diedre on trobarem un clau abans i a final del diedre. Desde el diedre seguim flanquejant a la dreta per superar un petit esperó i situar-nos en un petit balconet on trobarem un spit. Ataquem pel dret el petit mur parant atenció amb la roca per seguir uns metres amunt sobre roca dubtosa i després flanquejar a l'esquerra en busca d'una terrassa terrossa amb cagades de sobatge on s'acaben les dificultats de la via. Continuem uns metres més amunt per una canal en busca d'un gran pi on montarem reunió comodament. La roca no és tan bona com al primer llarg i cal parar comte a no tocar blocs sospitosos. Facilment alliberable.
El 3er i últim llarg és una grimpada fàcil entre pins i sabines fins al cim del Penya-Roja. Comença aprofitant un esperó rocòs a l'esquerra de la reunió i continua per pendents suaus terrossos fins trobar-nos un agraït sistema rocós just abans d'arribar al final on montarem reunió novament sobre qualsevol dels molts pins que hi ha.
La baixada direcció nord en busca del coll , seguint el PR fins a peu de via i després fins al camí.
Amb aquesta via completo el pòker de vies del terme(o colindants) de Mora. Primer la "Roca de Mora, Roca Traïdora" al barranc de la Fotx amb companyia del mestre ilercavo Koanitou i Guillem Font. Després la "Tocant Sostre" a les Solanes en solitari. La "Mosca i Pedra" també al barranc de la Fotx amb Jordi Orobitg, i finalment "l'Esperó Ilercavons".
Juntament amb les vies dels cingles de la Picossa prohibides per nidificació d'aguila cuabarrada, les crestes del terme, el racó dels avencs i algun que altre secretillo, queda un bon joc per l'escalada a Mora d'Ebre. Intentarem ampliar el terreny de joc.
By Roger

Vallibierna - Decathlonianos go home!

Amb bona companyia quasi sempre es triomfa, la innivació i el bon temps, ja és un altre rollo. A Vallibierna hi ha un petit refugi lliure el qual ens ha esguardat durant uns dies fent el primo per la muntanya hivernal. Com que la idea de "veure la vida passar" al final cansa, hem arribat a la conclusió que calia marcar objectius:
- Aneto per Directa Oeste.
- Tempestades per la via que ens vagi bé.
- Vallibierna per la cresta fins on trobem marron i després per la canal, paso del caballo.
- Menjar.

Gràcies a una bona amiga Decathloniana vam fer nit a Graus (gràcies Raquel!) per a poder arribar al refugi a l'endemà al matí i poder veure quin n'era l'estat.
Per camí trobem alguna mini-cascada on poder desvirgnar-nos. Arribem al refugi i ens hi comencem a acomodar, buscant llenya i esmicolant-la a cops de pedra.
Ens mengem la sopa més bona de la nostra vida i ens en anem al sac (nota mental: portar sac adequat a la temperatura).
A l'endemà sortim a fondo a per l'Aneto. La neu està xunga per progressar, farem tard a dinar. Ens mirem la via per on pujarem i l'ataquem. Es veu que les condicions que hem pillat són algo més severes que les de la ressenya.
Pep ataca amb rauxa i jo hi fico seny i la corda. Després d'alguna rebolcada de croqueta ens polim la via (joer com he patit però com mola sortir-ne).
Directes cap al cim, fruits secs, trucada als papes i mames i avall.

El segon dia estem rebentats despres de les 11 hores i pico de tute de l'Aneto. Passem de fer cap pic i anem a buscar cascada de gel. En trobem una, i de guapa, sol l'accés ja té tela.

Tercer dia directes cap a Tempestades. Altre cop me fot en un marrón de mixte, ves què hi farem... Amunt, fotos, trucades, fruits secs i avall. Quart dia, Vallibierna una estona per la cresta i després per la canal i Paso del caballo. Es nota i molt el cansament. S'enyora l'escalfor d'una dona i el llit de casa. Pic i cap avall.

















Sense donar-me conte m'ho he passat com mai (Gràcies Pep!) i de ben segur que aquest serà un record dels que ni l'Alzheimer esborra.



Aquí un vídio i les fotos.

Cuideu-vos mandrils!!

Llums de tardor al Priorat

El diumenge vaig quedar amb un amic de Montroig, el Jonatan, per fer una sortida en btt. La ruta prometia, doncs feia un dia plàcid, sense vent que ja és dir, i bona temperatura malgrat la fresca de primera hora del mati. Sortida de Vandellòs pujant per Masvalentí, Lleixares i Mas de Genesies. Després per Aumet cap a Tivissa. Un bon començament per treure't la son del damunt. De Tivissa encarant al Priorat, per la Serra d'Almòs, Mas de Pena, sender del Pinar del Frares, i a Capçanes. El sender és llarg, uns 6km, molt recomanable en btt, tot i que al principi s'ha de "manxar" a peu. De Capçanes altra vegada a buscar les altives muntanyes de Llaberia, pujant pel recent netejat sender del Ramer fins al Motarro i, ara si, tot avall fins a Vandellòs. En total 56km. La tardor ens gratifica amb uns paisatges excepcionals, colors vius de la fulla caduca, i al Priorat els camps de ceps son un espectacle. Em va captivar tant, que a l'endemà i vaig tornar, amb lo Quim i la Merçe, aquesta vegada baixant pel sender del Ramer, i disfrutant veient com s'obren allà baix les terrasses conreades de vinya, passant del verd a l'ocre, al groc, al marró, rogenc,....una inspiració cromatica de la natura, digna del millor espectacle. Deixeu's caure per aquelles contrades abans que s'acabi la funció.

by Lluís

Btt i natura

Nois i noies! sabeu que perilla el que poguem disfrutar de la muntanya amb btt si opinions sobre l'ús de la bicicleta a la natura de la revista vèrtex s'imposen. Em de reaccionar per que sinó ens convertirem en furtius. A petició de l'amic Mariano de Balaguer he enviat aquest correu a la FEEC:

He llegit l'article d'opinió "l'ús de les bicicletes a la natura valenciana" del Vèrtex núm. 232 i m'ha indignat.

Em considero un excursionista de base on poc a poc he anat introduint altres maneres de gaudir de la muntanya: escalada clàssica, alpinisme, bicicleta de muntanya, curses de muntanya, raids,... A la muntanya, com en tots els aspectes de la vida, hi ha moltes filosofies i ningú pot pretendre que solament la pogui gaudir el excursionista i a una velocitat determinada, això és egoisme o complexe! Els que estimem les muntanyes i les respectem sabem que la conservació dels senders i de l'entorn no depèn de si vas en una btt, vas a escalar, camines o corres, depèn del civisme de cadascú. Sóc el primer de no passar per algun lloc determinat si hi ha un niu d'Àliga cuabarrada o de frenar amb suavitat amb la btt en un punt sensible per exemple...

Els centres exursionistes, els clubs esportius de muntanya i les penyes ciclistes estem, al menys al meu entorn i els que conec, en total sintonia per conservar i obrir noves rutes i tots les gaudim guardant el màxim respecte.

Salut i muntanya per tots!!

by Joan

DOMINI ILERCAVÓ

Els passats dos caps de setmana d’octubre han tingut lloc dos raids, els quals a més, han compartit un denominador comú: dos pòdiums absoluts de l’equip La Cameta Coixa-Miravet. Aquest equip està engendrat en el si del domini ilercavó, format, de moment, per Jotabe, Koanito i Lluís. Desprès de realitzar la Copa Catalana de Raids de la FEEC amb l’Xtrem Team Tivissa (4ª posició general), encara quedaven algunes proves al calendari i vam apostar per fer aquests dos. Potser no és el més adient llençar-nos floretes però el que si que cal és reconèixer l’esforç que s’ha fet al llarg de la temporada, tant a nivell individual com col•lectiu. Em arribat a final d’any amb un bon estat de forma i un rodatge en raids que ha permès lluitar per estar al capdavant, i tot plegat ens ha donat dos victòries, que com no, ens ha fet molta il•lusió poder-les assolir.

El 23 d’octubre tenia lloc el V Raid Garrigues Extrem a la localitat de les Borges Blanques, i alhora era el Campionat de Catalunya d’esprint Raids de la FCOC. Competíem a la modalitat Elit (3 components), i va ser un raid molt complert on l’orientació i l’estratègia jugaven un paper molt important, més del que estàvem acostumats en els altres raids. Aquesta nova modalitat de raids presenta unes característiques on cada sector té moltes balises opcionals i un horari de tancament que normalment no et permet fer totes les balises. Així has de filar prim de com i quines balises vols fer. Al primer sector hi havia una cronoescalada en btt que ens situava a les primeres places, després venia el trekking molt llarg en que hi va haver alguns equips que van puntuar més que naltros. Per tant calia posar-se les piles. El segon sector de BTT va ser el que ens va permetre guanyar la prova, doncs vam ser només dos equips que vam fer totes les balises. Total 346pts i 7h 31m. Així ens proclamàvem Campions de Catalunya d’esprints Raids de la FCOC.
El 30 d’octubre es va fer el clàssic raid de Cornudella de Montsant, per l’escenari de la serra Montsant i les Muntanyes de Prades. Al pantà de Siurana es va fer la prova de canoa i prop de Prades hi havia un espectacular ràpel volat de 40 metres. La btt va ser la gran protagonista amb uns 50km que ens feien anar fins a Prades, pujar al Tossal de la Baltassana (1202 m.) i torna cap a Cornudella, passant per camins i senders. Va ser una prova disputada doncs el Cambrils Grup Les Barques, va estar una bona estona ocupant la primera posició. Els vam avançar després del ràpel però al trekking específic de Prades ells van ser més ràpids. No va ser fins gairebé al cim del Tossal que no els vam tornar a avançar amb la btt. A partir de llavors ja vam anar traient temps, un total de 11 minuts. Temps total 5h 54min.

By Lluís

CAMPIONAT DE CATALUNYA DE RAIDS DE MUNTANYA 2010. RAID INFERNAL DEL BISAURA

Els passats dies 18 i 19 de setembre, l’equip Xtrem Team de Tivissa vam fer el Campionat de Catalunya de Raids, que al mateix temps, era la última prova de la Copa Catalana de Raids. Els components, aquest cop, vam ser Joan Farnós, Josep Enric Benaiges i Lluís Saladié. Com a assistència també va venir l’Anna, que sempre que pot ens dóna un cop de mà, cosa que es d’agrair. Ja se sap la logística que comporta un raid, i si és tracta d’un de dos dies, doncs, la cosa és multiplica. Més que explicar-vos cadascuna de les proves que vam fer, dir que va ser un raid, realment, espectacular. No sé si es que ens va captivar un entorn al que estem poc acostumats per les comarques d’Osona i el Ripollès, amb vegetacions frondoses i paisatges, veritablement genials, o també algunes motivadores proves, com la ferrada de Centelles, el creuar el Pantà de Sau de punta a punta amb kaiac (13 Km), un treks i trams de BTT per a disfrutar, una orientació nocturna amb vivaquillo inclòs,.... és a dir, un raid de muntanya complet en tots els sentits. També dir que tot orquestrat per una impecable organització.

A nivell d’equip podem dir que la cosa va anar prou bé, tenint en compte el 5è lloc a la classificació final, i el bon nivell dels equips. Nosaltres és el primer any que fem el campionat, mentre que hi havia equips que fan fins i tot la copa del món. Són equips amb un nivell excepcional, tant físicament com en tècniques d’orientació. Dir que vam anar de menys a més, doncs la primera prova en btt (nocturna) va anar prou malament en l’orientació, però poc a poc ens vam refer i vam anar escalant posicions. Va ser un raid llarg en el que vam dedicar 20 hores i 21 minuts, però no es va fer gens pesat. Una vegada t’hi poses....
Si voleu llegir la crònica que ha fet l’organització, descriu molt bé totes les proves que es van fer: http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=5612

Vull agrair a tot l’equip, l’Ester Falgas, el Xavi Sahuquillo, l’Adrià Tomàs, el Joan Farnòs i el Josep Enric Benaiges, que haguem fet possible la il·lusió que ens feia fer aquest campionat i la Copa Catalana. Crec que ens ho hem passat bé i a més hem fet un bon paper amb un equip competitiu (a l’espera que surtin les classificacions finals de Copa). Així que espero que els que no havíeu fet mai raids, que ho hagueu disfrutat i ja sabeu que és el que es cou. A tots, gràcies i molt satisfet de tot plegat. Salut i cames!!! i mapes i ...............

By Lluís

El circ de Troumouse

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir els Ilergets Calixto, Toni amb els Ilercavons Jotabe i Lluís, per fer una cordada conjunta per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

La cursa dels vuit mil

K2 8611 metres

Article de la revista Natura i aventura nº 40

"Cada nova nevada esborra, un xic més, el romanticisme que des dels seus orígens ha acompanyat a les ascensions als cims més alts del món. Sense adonar-se, Reinhold Messner i Jerzy Kukuczka, en la seva cursa per ser els primers en aconseguir coronar el catorze vuit mils del planeta, encengueren la metxa que ha convertit en una cursa a vegades suïcida aquelles ascensions originàriament envoltades d’una filosofia quasi mística. Conveniències polítiques, expedicions comercials i interessos econòmics han difuminat el romanticisme inicial. I han transformat la passió per l’alpinisme en el banal intent de col·leccionar rècords on el com es faci ha perdut tota importància. I el que és pitjor, com en qualsevol altra competició, només hi ha premi per un, i al aixecar el vencedor el seu trofeu converteix, automàticament, els seus competidors en simples perdedors. En els temps que corren, ser el segon no compta. Quin trist contrasentit sentir-se fracassat un cop assolit el cim.
Messner serà recordat i Kukuczka tristament oblidat. No importa que el polonès pugés la majoria dels seus vuit mils per rutes inèdites, en condicions hivernals i sense gairebé finançament (i el que assolís els catorze cims mesos desprès de Messner). Cada nova nevada esborra aquell esperit inicial on el que comptava era el camí i no el destí.
Ara que la cursa femenina és notícia; mentre la neu i el gel omplen un barranc del Nanga Parbat on trobà la mort la coreana Mi Sun Go que en una cursa desenfrenada intentava assolir en un mateix any els set vuit mils que li mancaven al palmarès ( en 72 dies n’havia pujat ja 4!); mentre s’especula amb la possibilitat que la guanyadora, la també coreana Oh Eun Su. En el seu afany per endur-se la corona hagi falsejat alguna de les seves ascensions; potser seria bo aturar-nos i gaudir de les nombroses matinades que en la nostra cursa cap a Itaca hem deixat d’assaborir".

Aquest article sobre la desmesurada cursa per assolir tots el vuit mils no em deixa indiferent i em fa pensar i comparar altres aspectes de la nostra societat cada cop més competitiva, potser serà la nostra condició humana però no m’agrada. El meu reconeixement a Kukuzca i al genial Walter Bonatti, l’alpinista que més admiro. Sense oblidar a tota una llarga llista d'alpinistes imprescindibles en la història de les muntanyes del nostre planeta.

Per acabar, felicitar a la revista Natura i aventura, revista d’activitats a l’aire lliure per Catalunya i Andorra en català que de manera gratuïta publica uns continguts molt interessants.

By Joan

Vallferrera btt

Per quart any consecutiu La Penya ciclista Ribera d'Ebre organitza la sortida btt als Pirineus. El nostre dissenyador de rutes pirinenques Lo Mariano ens ha buscat un altre cop un recorregut espectacular per la Vallferrera dins del Parc natural dels Alts Pirineus que no us deixarà indiferents.El circuit comença al pintoresc poble d'Alins a 1048m d'altitud per carretera asfaltada direcció al poble de Tor i el Port de Cabús (Andorra) un kilòmetre aproximadament. De seguida trenquem a la dreta per una pista que puja fent corbes en forma de paella entre mig d'un bosc de pi roig entre altres varietats, i més endavant, pi negre fins la cota 2400 m. El Panorama dels alts Pirineus és impressionant Lo Monteixó 2905m i la seva famosa línia d'ascensió de la cursa Cuita al sol, Lo Bony de Salória, etc... El punt és realment vertiginós!! Valdrà la pena de fer l'esforç perquè ara ve un descens en picat per camí rapidíssim fins al Refugi de Gall fer 1690 m (font). Continuarem descendin primer per sender impecable i desprès per pista entremig del tupid bosc de Virós passant per la poc coneguda estació d'esquí de fons Virós-Vallferrera arribarem al poble de Tírvia 991m. Per acabar, lo millor, agafarem el camí real de la Vallferrera. Es tracta d'un sender de 8 km que recorre la falda de la muntanya i remunta al riu noguera-vallferrera fins a Alins. Finalment bany tradicional al riu.

Marxarem en cotxes el dissabte 31 de juliol a les 6:00 del matí des del Casal dels Jubilats de Móra d'Ebre. Farem la típica parada a fer l'esmorzar de germanor a Cellers 2h de viatge.

Amb bici haurem prendre menjar per jalà algo a mig recorregut, aigua (2 bidons) per aguantar fins al refugi de Gall fer ( si porteu calés i està obert podeu comprar alguna cosa) i UN BON PARAVENT, a alta muntanya pots passar de la calor al fred en un moment.

Esteu tots i totes convidats/des tenint en compte que la sortida es considerada DURA amb forts desnivells 46km/1700 metres de desnivell positiu. Per dubtes Joan 664442736.

Fotos

by Joan

MIGUELINE (A1+/ V (6c?) - 40 m)

Nova via a l'inmensitat calcarea de la Serra de Cavalls, prop de la LLegenda del Xicarro oberta l'any 92(Roland Ginè, Dani Passarrius i Joan Farnós).
Feia un mes que en Miguel haviem quedat per anar a obrir i ens vam entretindre al final, sense escalar, a veure linies futuribles per obrir.

Aquest diedre que ratlla la cara Nord del Morral de la Lloba és sense dubte la línia més lògica i bonica de la zona. Per la seva orientació és ideal per èpoques de calor.

L'accès difícil d'explicar però fàcil d'arribar-hi si es coneix la zona.

La via ha quedat semi-equipada amb 4 claus, 3 ponts de roca i un parabolt(8mm). Cal però afegir-hi material d'autoprotecció. Al fer la 1Asc. he netejat sabines seques i algunes llastres i ara la línia està bastant neta. La roca és molt bona i el lliure exigent, ja que en tope-rope no aconsegueixo resoldre un pas on he de fer ús novament de l'estrep.

L'inici una fissura vertical-desplomada que acaba formant un arc, per continuar novament en fissura vertical fins una gran repisa. Aquí comença un diedre ja fins a dalt, que el deixarem per anar a l'esquerra a buscar una repisa, evitant un tram final desplomat i en OffWitdh. Farem uns 2m en placa fàcil per anar a buscar una fissura diagonal que acaba al final del diedre central. Pujem sobre una repisa, remontem un diedret i montem R sobre una olivera. Cal anar en compte però amb les pedres soltes a les repises de dalt. Rapelem en 35m de corda de l'olivera fins a peu de via.

Via a l'altura de la mítica Diedre Roland Ginè de la paret del Diedre, per la roca, el grau i compromís si es fa en lliure. En artificial, tal com s'ha obert, és bonica tambè.

Dedicada a Miguel, ell ha sigut la font d'inspiració. Ara comença una etapa nova, lluny del Pinell on ens vam coneixer escalant un dia a Punta de Gaspar juntament amb el Cecilio i el Guifre. Aquesta via és lo millor homenatge que li puc fer per ell. Ànims i per sempre companys de corda.

Algunes fotos de la línea

By Roger

HUAYNA POTOSÍ 6.088m

Quan ja veníem carregats d’activitat en alçada durant 5 dies al massís del Condoriri, ens plantegem fer un dels nostres objectius de la cordada i culminar l’ascensió al nostre primer 6 mil, el Huayna Potosí. Un dia de descans per La Paz, per acabar de planificar la sortida i el divendres 11 amb la “flagoneta” ens dirigim al Camp Base de Zongo, on està ubicat el refugi del Huayna Potosí. Amb els petates ben carregats, fem l’aproximació fins al Campo de Roca a 5130m, on s’ha construït recentment un altre refugi. En una hora i mitja fem els 430 metres de desnivell que separen els dos refugis, és a dir, que les bones sensacions d’aclimatació eren evidents. Fem petar la xerrada amb tots els que l’endemà faríem o intentaríem fer cim, entre els quals gavatxos, israelians, alemanys, yanquis i un sevillano que “no sabe ni donde sa metio”!! Sopeta calenta, mate de coca i pa jaure aviat (encara no havien tocat les 19:00).
A les 2:35 iniciem l’ascens cap al cim. Sortim des d’un principi amb els grampons, doncs el refugi està al peu de la gelera. L’ascens és dur, sobretot per l’alçada, doncs les sensacions d’ofec són continues. Anem fent poc a poc, però ens adonem que “no estamos tan mal” i anem passant a diferents cordades. La facilitat que té la gent per anar a la muntanya amb guies ens ofereix imatges lamentables. Almenys vam passar a 3 persones exhaustes tirades al terra i d’altres que ben just saben que és un piolet. Deixant de banda la massificació que tenen algunes muntanyes, nosaltres amunt que fa pujada i després de progressar per tot el glaciar i superar un últim tram de mixte, fem l’aresta cimera i ja hi som (les 6:50, en 4 hores i 15 min. ). Cim del Huayna Potosí 6.088m !! El cansament deixa pas a l’eufòria, fotos de rigor i avall, que no volíem que el grup de militars bolivians que ens va fer retardar la pujada al pas més tècnic, ens la tornés a jugar. Durant els descens vam fer fotos i vam disfrutar d’aquest paisatge tant espectacular. Lamentablement el glaciar està en ple retrocés i en poques dècades és molt probable que desapareixin. La grandesa d’aquests “nevados” et fa pensar que no han de desaparèixer, però veient les morrenes del glaciar antic, i la velocitat a la que ha retrocedit el gel (sobretot en els últims deu anys), no donen bons pronòstics. Tota una llàstima, la Cordillera Real és un dels tresors de Bolívia.
Amb un 6000 a la butxaca, ja tornem cap al Camp base i a La Paz. Una jornada ràpida de 7 hores i 20 minuts, que va ser gràcies, sobretot, a una bona aclimatació. Un dia especial, perquè era el nostre primer cim de més de sis mil metres (bé, l’Ivan ja n’havia fet un a l’Índia). Ja em dit que ara ja mos retirem, jejejeje……salut!!!

by ilercavons-bolivians

Massís del Condoriri (Cordillera Real-Bolivia)

Desprès del procès d’aclimatació per “l’altiplano” , assolint uns quants quatre mils, cosa no gaire difícil, contant que l’altitud mitja de l’altipla Boliviá es de 3.800msnm, ens disposem a atacar el nostre primer objectiu i marxem cap al cap base del Condoriri a 4.700msnm.
El divendres dia 4 de juny, es dia de preparatius, llogar material (tendes, cuina, olles, plats i coberteria), movilidad (fragoneta) i ruquets. Tambè s’ha de comprar menjar, ens deixem 2.175 bolivianos amb teca (uns 262 eurus!), mes endavant ens donarem compte que no menjem tant com ens pensem… bueno, l’arriero, el vigilant del camp base, l’artesano de les fones i la pescadora de truites (de riu) tot això que es trobaran!
DISSABTE DIA 5 DE JUNY La Paz-Tuni – Camp Base
La movilidad està carregada a tope, ens desplacem fins l’estancia Tuni (2h), 20 km de pista de terra.
Tuni, es un petit poble on viuen 30 families, les cases son d’atovó (totxos de fang, palla i argila), viuen de la ramaderia, l’agricultura i el transport de material fins el camp base, podriem dir que la seva economía es de subsistencia, réflex de tota la comunitat indígena boliviana. L’arriero ens espera a l’entrada del poble, es diu Freddy , diu que ens faran falta 7 rucs. Carregat el material, marxem cap al camp base, 3hores de caminada suau i ja estem al camp base, montem ràpid les tendes i la carpa per cuinar i guardar el material.
Al camp base va arribant i marxant gent. Em contat fins a 30 tendes, Yankis, canadencs, argentins, xilens, venezolans, tambe una parella catalana-francesa, la Nuria i en Jean( Gràcies per la info parella)
La vida al C.B es bastant rutinaria. Menjar, dormir poc i preparar les ascencions. Però no hi ha lloc per l’avorriment. El grup és bo i el bon humor no deixa que ens vencin les males sensacions del “soroche”. El mal de cap va i ve, algun mal de panxa i mareig, en general, però, l’aclimatació es bona, me gustan las anfetaminas, rojas, verdes y amarillas!

DIUMENGE 6 DE JUNY, Cerro Austria 5.320msnm.
Cim fàcil d’aclimatació, si no fos per l’alçada, 2.30h del C.B fins al cim.
DILLUNS 7 DE JUNY, La Fabulosa o Pequeño Alpamayo 5.370msnm
Sortim a les 4.45h del C.B, amb 45min ens plantem a la gelera, hi ha una gentada a peu de gelera!!! Això es un cuadro, molta gent no s’ha posat mai uns grampons, ensopeguen, rellisquen… les coses tenen un proces, primer camines i despres corres, en fin… mos equipem ràpid i gas, la gelera es fácil, alguna esquerda i algún pont de neu amb esquerdes vertiginoses, però rapidament guanyen el coll entre el Tarija i el Wayoming, una ultima rampa es porta al cim del Tarija (5.240msnm), La vista de la Fabulosa es espectacular, l’aresta(AD+60º)que bonica! Fem un descans, menjem una mica i tornem-hi! Una desgrimpada ens deixa al peu de l’aresta, comença l’escalada! Dos piolets i amb ensamble fins al cim!! Estem al cim!!! Que bonica l’ascenció, quin entorn tant enorme, que petits que som aquí dalt i que contents que estem!!! Gràcies amics!
DIMARTS 8 DE JUNY, descans.
Jotabe, jotaefe i ivan segura, que no volen descansar fan una aproximació al condoriri per descobrir el corredor complicat que porta a la gelera, el Lluis i el Kim es queden el camp base a fer dissabte i el dinar.
El señor jotabe ens transmet via radio la duresa de l’apriximació fins a la gelera, tot sembla estar clar, demà será un altre dia! Sopem molt aviat i mes aviat nem a dormir, son les 19:00H.

DIMECRES 9 DE JUNY. CONDORIRI.
A les 00:00h ens despertem, a la 01:00h engeguem, nem forts i ràpidament ens plantem a la tartera, la cosa redreça de valent i l’altura es nota, aquí, prop dels 5.000mts no et regalen res…, ens posem al corredor que porta al coll, es de terra glaçada i pedra molt suelta, empina molt i es posa perillòs, som 5 paios amb piolets i gramons dins d’un corredor estret , no et despistis! Veiem que no es el corredor que porta a la gelera, alguna veu diu que vol plegar… es imposible abandonar ara, em de sortir per dalt! Jotaefe tira del carro, una mica mes i som fora! Sortim al coll, massa a l’esquerra del corredor bo. Bueno, tots mos equivoquem… Baixem a la gelera per la tartera i remontem fins al coll, estem desanimats, em patit al corredor i es nota, la opció Condoriri la descartem, decidim intenta l’ala dreta del Cabeza de Còndor, ens encordem i ens posem a la gelera, la nit es negra i la gelera cruix, el cap esta mes aprop del camp base que del cim, abandonem… CONDOLIRI LIRI LIRI NI ALA IZQUIERDA NI ALA DERECHA!! Nirem al vivac del coll i esperarem que es faci de dia per baixar, la vista, amb bona companyia, desde el vivac quan clareja el dia es brutal, que mes es pot demanar?
Dos ràpels , una baixada rápida per la tartera i ja som al camp base. Ara un bon esmorzar!
Pleguem els tracalets i per avall! El Huayna mos espera!

By Ilercavons

Cordillera Real Bolívia

Cerro Condoriri 5648 m (cabeza del cóndor)

Del 31 de maig al 23 de juny els Ilercavons marxem d’expedició a Bolívia amb tres objectius principals: Primer, tornar a casa; segon, passar-ho bé; tercer, assolir algun nevado de la Cordillera Real. Com que no tenim cap patrocinador ni Espònsor no estem obligats a res en particular per lo tant no arriscarem més del compte si ens trobem males condicions.
Bolívia és impressionant i diferent on l’autèntic encara existeix. Es tracta d'un país ple de grans paisatges i rècords: La capital La Paz i la ciutat Potosí, les més altes del món; el Titicaca, el llac navegable més alt de la terra; el Salar de Uyuni, el més extens; la major reserva mundial de Liti; el país de sud-america amb major percentatge de població indígena 60%
Les muntanyes de la Cordillera Real una cadena de 160 km amb més de 500 nevados que quasi es poden tocar des de La Paz, el Illimani està a 30 km en línia recta i a quasi 3000 metres per damunt de la ciutat. La capital és un autèntic camp base urbà des d’on qualsevol nevado està pròxim. Així doncs, l’estètica i la dificultat de cada nevado marcarà les nostres preferències. Les opcions són Massís Illampu 6385m-Ancohuma 6427m, Massís Condoriri 5648m-Huayana Potosí 6088m amb nevados ideals per aclimatar i Massís Illimani 6438m entre molts altres.
Els integrants de l’expedició som:
Quim Martínez, Cap d’expedició que no li fem cas.
Josep Benaiges, Líder espiritual i cuiner d’alçada.
Joan Farnós, Logística quan s’acaben les provisions va corrents a buscar-n’hi
Lluís Saladié, Guia del líder espiritual que l’ajuda a anar pel bon camí o pel mal camí.
Ivan Segura, flamant fixatge l’alegria de l’hort.
Au pos, seguirem informant via facebook i blogspot si és que hi ha alguna cosa per explicar.
Salut a tots/tes
By ilercavrons

X Cursa de muntanya de Paüls

Cursa 2007

Diumenge, 23 de maig s’ha celebrat la Cursa de Paüls. Aquest any estava considerada com a Campionat de Catalunya Individual FEEC i puntuable pel Circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre. Al ser Campionat de Catalunya ha fet que vinguessin uns quants atletes catalans de primer nivell tan masculins com femenines. Bon nivell i bona participació sobre els 400 inscrits.
El recorregut de 23 km passa per llocs de gran bellesa i te unes vistes espectaculars. No em cansaré mai de recórrer aquest Port que m’estimo tant. El circuit ens ha fet passar per indrets molt espectaculars com el Tossal d’Engrilló, La Punta de l’Aigua 1083 m punt més alt de la cursa, etc... Total prop dels 2000 metres de desnivell. La duresa i la calor ha fet abandonar a 48 participants fet no gaire normal.
L’organització, que dir, són amics meus; impecable, ENHORABONA TRAILUECS.
Pel que fa a la meva cursa particular, com què abans de començar no tenia gaires expectatives he fet una cursa reservant a les baixades i apretan a les pujades amb més confiança degut als bons entrenos btt. Al final 10è classificat 1er Vet. En un temps de 2h38’24’’ més que satisfet pel meu rendiment malgrat les molèsties musculars del final. Vull felicitar als tots els extremrs, a la Thais que ha pujat al podi i al Eduard que hem fotut un mano a mano fins al final fent tàctica d'equip Extrem Team Tivissa entrant 1 minut davant meu demostrant un bon final.
Per acabar festa grossa, molta cervesa i xerrameques amb tota la gent d’aquest bonic món, traiuecs, canareus, borgestrail, montbikes,...
Vull agrair els ànims dels amics que m’han donat suport a la cursa en especial a l’Oscaret i al Jotabé (que sàpigues que els teus insults és poesia per mi, jeje) Moltes gràcies.
Fotos Jotabe a la Punta de l'Aigua
by Joan

Reinici del blog

Desprès d'un temps sense cròniques ni comentaris els ilercavons tornem a donar-li una mica de vida aquest blog. Així doncs, intentarem explicar les nostres escalades, ciclades i corregudes per les muntanyes i sent conscients que l'asfalt està prohibit en la nostra religió exceptuant casos aillats de força major. Salut a tots/tes
by ilerkabrons

MOSCA i PEDRA ( 30 m - V/A1- 6a+)

Nova via als cingles del barranc de la Fotx(terme de Garcia).
Ja fa dies que caminant per allí vaig veure de lluny aquesta línia i m'hen vaig enamorar, la vaig anar a veure de baix i vaig flipar!
Quedem lo Jordi i jo per anar a fer l'aventureta dissabte a la tarde i pujem desde baix del riu (una matada matojera). Començo a escalar i veig que el lliure està apretat. Au doncs escaletes i placa amunt!
Una placa brutal! Gotes d'aigua, fissures, algun pont de roca, ... fins que s'arriba ja en lliure al peu d'un diedre que tot i no semblar-ho de baix és cec com un ratpenat. M'ho miro un bon rato i fico un spit per protegir l'asunto. Baixem que ja és tard.
A l'endemà, canvi d'hora, matinada i està vegada per dalt del barranc(com la Roca de Mora, Roca Traïdora) fem l'aproximació. Apuro en lliure (top-rope) els primers 15m exquisits i apretats. Intento continuar en lliure però la protecció no és gens obvia i el diedre exigent. Continuo doncs en artificial fent ús en un pas del ganxo i ja finalment surto en lliure de V fins fer R en un bloc gegant a les terrasses superiors.
Insatl·lo la corda fixa, el Jordi hem baixa, l'asseguro en mode politja i comença a pujar i jo tambè per la corda fixa li faig un repor de la seva escalada a la via. Al principi no en vols saber res de l'artificial, però quin remei al final no gaire convençut es comença a penjar de les peçes amb confiança i pillant-li el truco al tema. Força el final del diedre en lliure fins que a 3m del final li tiro un pedrot que hi havia als peus i sort que el ve veure i nomès li impacta a hombro i braç. És lamenta..."estas be?"-"Sí, sí, pero descansare un moment"Li haguès pogut fer molt mal; per això i lo munt de mosques negres que ens trobem a primera hora i que ens obliguen a tapar-nos i guardar-nos durant 1h fins que el Sol ja més alt les fa marxar ordenadament.
"Mosca i Pedra" queda semi-equipada amb 2 ponts de roca i un espit, per mi la millor via en lliure de Mora, i la roca per descomptat tambè.


By Roger

I xallenge David Duaigues d'Almatret i ascenció al Pic Anayet 2545m

Diumenge 14 els ilercavons teniem cita a Almatret. Una marxa de btt que sens dubte serà obligatoria al nostre calendari anual tant per l'espectacularitat del recorregut, que transcorre per senders i paratges magnífics dels Tossals d'Almatret, com per la inmillorable organització i així també perquè és un homenatge al que va ser el seu artífex, i bon amic nostre el David Duaigües. Va per ell el reconeixement per la gent que treballa i ha treballat pel territori i que vol donar a conèixer els seus valors naturals.

Més de 500 persones vam participar d'aquesta prova. Un inici explosiu amb zones planes i posteriorment un sender de 3km. que si bé era per disfrutar-lo també va resultar ser un tap per aquells que els agrada baixar ràpid. Després tothom es va anar posant al seu lloc amb una pujada llarga i bastant dura. Desprès s'anaven intercalant algunes pujades amb trams de senders que planejaven pels Tossals o descendint per algun que altre tram tècnic. Finalment ens esperava la pujada llarga que va fer patir a qui no s'havia deixat reserves. En total un recorregut de 42 km amb tres avituallaments solids i líquids (tot un luxe). Podeu consultar les classificacions a la web de servioptions

Com que les previsions metereològiques eren bones (boníssimes) a la mateixa plaça d'Almatret vam preparar un sortida pel dia següent cap al Pirineu. Objectiu: la cara Est del Pic Anayet 2545m. Així que el dilluns al tardet ja estavem a Sallent de Gallego, on vam vam sopar i pernoctar. Dimarts a les 4:45 ens aixequem per esmorzar i desplaça-nos a l'aparcament Anayet de les pistes de Formigal. S'ha de matinar doncs és el que toca ("la vida de l'alpinista es dura!!") i a més quan el corredor que volem fer es troba a la cara Est i per tant el sol li tocarà ben aviat. A les 5:45 comencem a caminar per les mateixes pistes d'esqui i desviar-nos cap a la dreta pel barranc de Culivillas en direcció els Ibones de Anayet. Va progressant suaument fins que et trobes una pala empinada just abans dels llacs. L'estètic pic d'Anayet en forma piramidal i el corredor dels francesos es ben visible des dels ibons i destaca el diedre de la seva cara est. Ens apropem a la base per equipar-nos amb los gavinets i amunt que fa pujada. El corredor presenta inclinacions mantingudes de 50- 55º i progressem fins un ressalt de 75º/IV (5m) que hi ha la meitat del corredor, on montem la primera reunió de dificil protecció. La resta de corredor és una pendent uniforme de 50ºque ens porta a una petita bretxa per la que accedim a la cara Nord. Encarem recte amunt els 100-150m de desnivell que ens falten per fer una directa al cim amb pendents de 55º i algun ressalt sense massa dificultat. S'ha de destacar la qualitat de la neu que ens ha fet que la jornada fos ràpida, segura i amb molt bones sensacions. El descens es fa per la via normal, fàcil però exposat al principi, per anar a buscar altre cop els Ibons i cap al cotxe. Em disfrutat moltíssim, doncs quan s'ajunten bones vies, excel·lents condicions i millor companyia, que es pot demanar més??

Característiques: Corredor de los Franceses. D inf. Desnivell 300m.

Cordada: Koanito, Kim i Lluís

Horari: 2hores i quart d'aproximació (es pot fer en 1 hora i mitja si no et perds de nit)

2 hores i quart fins al cim i 2 hores de descens

Material:piolets, grampons, 3 tornillos de gel, pitons varis i friends.

Fotos:http://picasaweb.google.es/koanito/Anayet2545m#

by Lluís