dilluns, 9 d’agost del 2010

La cursa dels vuit mil


K2 8611 metres

Article de la revista Natura i aventura nº 40

"Cada nova nevada esborra, un xic més, el romanticisme que des dels seus orígens ha acompanyat a les ascensions als cims més alts del món. Sense adonar-se, Reinhold Messner i Jerzy Kukuczka, en la seva cursa per ser els primers en aconseguir coronar el catorze vuit mils del planeta, encengueren la metxa que ha convertit en una cursa a vegades suïcida aquelles ascensions originàriament envoltades d’una filosofia quasi mística. Conveniències polítiques, expedicions comercials i interessos econòmics han difuminat el romanticisme inicial. I han transformat la passió per l’alpinisme en el banal intent de col·leccionar rècords on el com es faci ha perdut tota importància. I el que és pitjor, com en qualsevol altra competició, només hi ha premi per un, i al aixecar el vencedor el seu trofeu converteix, automàticament, els seus competidors en simples perdedors. En els temps que corren, ser el segon no compta. Quin trist contrasentit sentir-se fracassat un cop assolit el cim.
Messner serà recordat i Kukuczka tristament oblidat. No importa que el polonès pugés la majoria dels seus vuit mils per rutes inèdites, en condicions hivernals i sense gairebé finançament (i el que assolís els catorze cims mesos desprès de Messner). Cada nova nevada esborra aquell esperit inicial on el que comptava era el camí i no el destí.
Ara que la cursa femenina és notícia; mentre la neu i el gel omplen un barranc del Nanga Parbat on trobà la mort la coreana Mi Sun Go que en una cursa desenfrenada intentava assolir en un mateix any els set vuit mils que li mancaven al palmarès ( en 72 dies n’havia pujat ja 4!); mentre s’especula amb la possibilitat que la guanyadora, la també coreana Oh Eun Su. En el seu afany per endur-se la corona hagi falsejat alguna de les seves ascensions; potser seria bo aturar-nos i gaudir de les nombroses matinades que en la nostra cursa cap a Itaca hem deixat d’assaborir".

Aquest article sobre la desmesurada cursa per assolir tots el vuit mils no em deixa indiferent i em fa pensar i comparar altres aspectes de la nostra societat cada cop més competitiva, potser serà la nostra condició humana però no m’agrada. El meu reconeixement a Kukuzca i al genial Walter Bonatti, l’alpinista que més admiro. Sense oblidar a tota una llarga llista d'alpinistes imprescindibles en la història de les muntanyes del nostre planeta.

Per acabar, felicitar a la revista Natura i aventura, revista d’activitats a l’aire lliure per Catalunya i Andorra en català que de manera gratuïta publica uns continguts molt interessants.

By Joan

5 comentaris:

joaquim ha dit...

La meva modesta opinió coincideix plenament en que en aquest món que fa només tres anys que he descobert, en cada cursa, en cada sortida per gaudir de la natura, no hi ha guanyadors i derrotats, qualsevol que ho intenta és un guanyador. Així ho crec, i així m'agradaria que continués sent, almenys que es mantingui en les curses i marxes que ens fan coincidir a tots els amics de la natura. Salut, Joan. Fins aviat.

koanito ha dit...

Joaquim, la teva opinió és important per mi.
La majoria de naltros disfrutem molt de les curses, de la muntanya i dels bons amics que anem fent malgrat hi hagi una minoria que no respecta res...exemple llençar merda durant una cursa... Les curses populars en què participem natros no tenen massa trascendència, lo greu és a nivell professional que veus que els interessos comercials, polítics, etc... estan per damunt de l'esport.
Em sap molt greu que aixó passi també en l'Alpinisme i la muntanya.

Lluís ha dit...

Quan vaig a la muntanya em considero un romàntic, un apassionat de la pedra i les lliseres, dels paisatges, de les arestes, i de les bones companyies amb qui comparteixo aquestes experiències.Però inevitablement acabes marcant-te uns objectius. Uns objectius que no vol dir que no sigun sans. Aquests son moltes vegades la motivació a fer moltes coses que potser no faries mai, arribar a racons o crestes que no et plantejaries per la seva dificultat, son el fil conductor,...
Mentre tot això no es converteixi en una carrera, en una obsessió. En definitiva, que no enterboleixi l'esperit sa de la muntanya, i que ens permeti gaudir d'ella sense haver de ser nosaltres els protagonistes, sinó partíceps d'ella.

koanito ha dit...

Lluís, està clar que si. Tu com tots nosaltres anem a la muntanya a disfruta-la, i cadascú amb les seves petites o grans ambicions de pujar cims per vies que no siguin les normals o per la normal si es dóna el cas. En canvi, a la cursa dels 8000 i altres, aquestes ambicions és tornen fastigoses quan hi ha falsetats, interesos i no reconeixement a tants i tants alpinístes que no participen en aquestes curses alpines.
Salut company!!

joaquim ha dit...

si, senyor, Lluís, que bé ho has explicat. Ets bo, hi tant que si. Salut, con-cosí. Fins aviat.