Sortim Roger Margalef(cobretti), Jordi Orobitg(CameraMan) i servidor Xavi Descarrega a les 15:45 de Móra d'Ebre, arribem a Tivissa al Morral de Penya-Roja en busca de la via Slastic (marcada com a via núm. 18), indret interessant però confós per a ull inexpert. Decidim, per consens, quina és la suposada via a fer.
Tot i no aconseguir distingir bé quins asseguraments pertanyien a una via o l'altra, decideixo començar. Primer assegurament (clau), segon assegurament (clau), tercer (parabolt). Fins aquí tot correcte, la falta d'entrenament en fa tremolar les cames, normal, seguim. Em precipito pujant i veig com es bifurca la via, direcció errònia (via 19), he de flanquejar la roca per canviar cap a la via 18 original que tocava fer, preparo el peu esquerre amb adherència, les dues mans col·locades vagament en una berrugueta i el peu dret preparat per fer el següent pas; giro el peu esquerre degut a la força que necessito per col·locar el peu dret i... error, mala adherència del peu esquerre, rellisca peu esquerre, les mans no m'aguanten, em llimo les ungles, el meu cos perd contacte amb la pedra, ja res depèn de mi, sol puc esperar aconteixements. Durant la caiguda pico amb la cama esquerra i em fa girar caient de cap. No aconsegueixo recordar si els meus ulls estaven oberts o tancats. Roger aconsegueix aturar-me i reposar-me a, aproximadament un braç del terra (l'única eina inútil que, instintivament, pretenia utilitzar per salvar el meu cos inert caient sobre la dura roca) després d'una caiguda d'uns 6 metres. Intento asseure'm i fer un anàlisi ràpid del meu cos, vaig poder contar 3 dits a la mà de Roger, cap problema, tot en ordre. Sembla ser que el capritx de l'atzar avui estava de part meva i únicament m'ha deixat un dolor a la cama esquerra per recordar-me què era el que estava en joc allà.
No em sento especialment diferent de la resta de nits de la meva vida, però em sento una mica més ple per haver compartit una altra estona més amb companys i fent el que m'agrada.
Intent escalada via Slastic(Mo |
by Xavi
2 comentaris:
Molt bona crónica!Veig que ja t'has refet de l'experiencia(afortunadament sense conseqüencies)i et proposo de tornar-hi per no caure i arribar a dalt dels 100 m de paret.
Au salut!
Joer tio||
Crónica molt guapa de les teves sensacions quan caus.
Al llibre de Reínhold Messner: La zona de la muerte al capítol 3 La caida,"subjetivamente, una muerte bella" descriu les sensacions que es tenen en una caiguda. Ja te'l deixaré per contrastar experiències...
Publica un comentari a l'entrada