Alba (i II)

Arriba el cap de setmana i els meus ulls sol saben veure-hi en mode panoràmic a més, si fa bon temps, fujo de la gent com un javalí.

Em queden 2 setmanes i he de buscar el petit paraís d'Escòcia, carrego un cotxe amb lo indispensable: gasolina i jo: targeta de crèdit. Enfilo cap al nord sense res planificat però, amb la idea d'arribar al punt més al nord de l'illa, Dunnet Head.
Sense plans, arribo primer a Port Glasgow, un petit poblet de costa al nord-oest de Glasgow, res a veure amb la ciutat.
Segueixo direcció Stirling, indret dissenyat per solucionar conflictes entre Anglesos i Escossesos.

Continuo fins arribar a Aberdeen, famós per la seva universitat i per... res més que em pugui interessar, segueixo cap al nord.
Aquí les carreteres son autopistes al nostre país, i gratuïtes. El problema es que pots acabar amb un cèrvol com a copilot i després intentant convèncer al dels lloguers de cotxes de que la sang no és humana. No obstant, em trobo algunes interessants panoràmiques que em fan parar, a orinar.
Estic arribant a Inverness però em fa més por dormir a la ciutat que pas dins d'algun bosc de ves a saber a on, aparco i m'enllauno al maleter (més comfortable del que em pensava).
El sol em pica la cara i em desperto a les 5:48 am, 3 grauets, directe cap a Inverness. La ciutat està curant ressaca encara.
Poblets, carreteretes, muntanyes, no m'apeteix veure cap altra cosa. Segueixo per l'A9 fins arribar a Wick, em recorda Falset. Encaro cap a Thorso per arribar a la badia i al punt més al nord. Començo a trobar gent de poble, escossesos amb l'accent més tancat que mai i l'Oceà Atlàntic...

M'encanta sentir-me així: perdut, imnensament petit, al nord...
La carretera es desdibuixa i apareix un camí asfaltat per on, sovint, em trobo motoristes, fanàtics dels cotxes, cèrvols, vaques i ovelles amb qui he de negociar el pas (únic per uns quants centenars de quilòmetres). També apareixen cabines de telèfon al mig del no-res, entre un peu de 900 metres de muntanya i les blanc-i-blaves platjes del nord.
M'agrada recordar els quilòmetres (que el cotxe porta) fets, no em fa peresa saber que en tinc centenars per a fer.
Apareixen les veritables crestes de les Highlands, cunes d'escalada en gel. És difícil descriure l'indret, és perfecció desèrtica.

Continuo direcció Ullapool desitjant que no s'acabi aquesta carretereta, però cansat del seient. L'objectiu de moment és saber que hi ha per aquí.
Passo Ullapool, arribo a Fort William, seu d'esports de muntanya però no tant atractiu com Glencoe, magnífic indret on també he de tornar, algun dia.
No més carreteretes; 2 carrils, gent, multitud, altre cop sé on estic. No puc triar entre una cosa o l'altra, necessito totes dues.

1548 quilòmetres, acabo de veure gran part d'Escòcia i la màgia que té. Altre cop torno a estar entre 4 parets, però altre cop tornaré a viatgar i això és el que m'agrada, canvis. Em queden uns dies per acomiadar-me; gràcies Escòcia, gràcies, gràcies, gràcies.

Salut a tothom,


Xavi, fotos.


P.S.: Disculpa Joan per no deixar l'article dels Monegros en primera portada, espero que us agradi.