JOTABE AL CHIMBORAZO

Hola companys de la pedra, tot el bo es fa esperar. Però ja em teniu aquí.
M’és molt difícil resumir totes les experiències i sensacions viscudes aquests dies a l’Equador, però faré el que podrem.
Com ja sabeu l’Equador és un país que destaca per la seva riquesa natural i ben diferenciada pel que fa a la zona de mar, d’alta muntanya i selva. És una llàstima que no aprofitin aquests recursos que tenen i abusin tant econòmicament del turista.
És la meva primera experiència en alta muntanya i intentaré plasmar de la millor manera les meves inquietuds sense avorrir-vos del tot. (zzzzzzzzzzz!!!!!!!)
L’arribada va ser una mica dura ja que el primer obstacle, l’aclimatament, a la capital,Quito (2800m), era considerable. Un dels companys ja va tenir els primers problemes de pressió i es va desmaiar.
Vam estar dos dies a Quito per tal d’aclimatar-nos bé i buscar tota la informació necessària per poder acomplir el nostre repte, l’ascensió al Chimborazo i al Cotopaxi.
El nostre aclimatament va consisitir a fer el cim del Roko Pichincha (4.500m) i el dels Ilinizas nord (5.100m). D’aquests dos cims destacaríem l’últim tram rocós, de grau II-III, nevat a causa del mal temps que ens va acompanyar gairebé tots els dies de viatge.
Els primers 1.200 metres van ser amb telefèric fins a un mirador, a partir del qual s’iniciava pròpiament l’ascensió, que tenia una durada prevista de 3h30” però que la vam realitzar en 2h50”. Cal tenir en compte, però, que els equatorians la fan en 1h30”. (Com la nostra pujada a Caro)
Vaig tenir unes sensacions molt desagradables: un mal de cap continuat, especialment de baixada, i ofec acompanyat d’algun mareig que vaig poder alleujar gràcies a l’Ibuprofeno tot i que no vaig voler abusar-ne perquè volia notar i experimentar aquests estats. Aquest mal estar em va abatre més psicològicament que no pas físicament, ja que vaig començar a dubtar de les meves capacitats per poder assolir el nostre veritable repte. El meu company Pedrol, força experimentat en alta muntanya, em va tranquil·litzar dient-me que aquest mal estar era normal i poc a poc m’aniria trobant millor.
Per fer els Ilinizas vam passar dos dies en un hostal, Hostería Llobizna, del poble Chaupi que es trobava a 3.400m (com l’Aneto), per tant hi havia 1.200m de desnivell positiu. Aquí el meu estat psicològic era un altre, a mesura que anava pujant em sentia bé per afrontar el repte malgrat les limitacions d’oxigen. Les complicacions van aparèixer 200 metres abans de l’arribada al cim, vam patir una forta nevada que va complicar els passos de roca de grau III i els flancs de corredors amb neu verge tova. (La durada del trajecte fou de 10h).
Un dels tres companys no va poder fer el cim per culpa d’una mala aclimatació.
La nostra propera meta era el Cotopaxi (5.897m). Vam fer dos nits al poble de Baños (1.900m) i per començar l’ascensió vam dormir al refugi de José J. Ribas (4.800m). Dubtant de fer el cim per les acumulacions de neu de dos setmanes emprenem la marxa a la una de la matinada acompanyats del guia i de tres cordades més de tres. Ascensió nocturna monòtona i cansada amb un pendent del 50% i obrint petjada. No vam poder gaudir del crepuscle matutí perquè els núvols ens tapaven la visibilitat. Ja arribant al cim, gairebé a mitja hora, en un flanc de sota uns seracs i cornises de neu, el risc d’allaus era considerable i els guies ens van aconsellar no continuar. Primera sensació d’impotència per no poder acomplir la nostra fita, merda, merda, merda. No ho puc explicar de cap més manera, ràbia ja que les condicions físiques i mentals eren òptimes. El nostre desafortunat company va tornar a caure víctima d’una mala aclimatació. Baixem a Baños a descansar (1.900m), ens hi estem dos nits i decidim anar a fer el Chimborazo (6.310m). Acompanyats dels guies arribem al primer refugi a 4.800m però anem cap al segon,Whymper (5.000m), per tal d’atacar la muntanya. Som els únics que intentarem el Chimborazo, la petjada no està prou definida i hi ha força neu. Se sopa a les 16.00h perquè la sortida és a les 23.00h. El nostre company torna a tenir problemes i baixa a dormir al refugi. Quan es comença a fer fosc,a les 17.00, les condicions climatològiques són òptimes però de cop es gira un fort vent, decidim esperar una hora a veure si amaina però els guies ens recomanen que no emprenguem el trajecte perquè a dalt el vent encara serà més fort, i és excessivament perillós, sobretot a la cornisa. No teníem ni un metre de visibilitat, tot era un núvol de neu pols.
Un altre cop impotència i ràbia perquè no podem ni intentar pujar. El que pitjor portem és haver d’avortar per causes externes, perquè realment ens trobem molt bé físicament, tant l’altre company com jo. Lamentablement tampoc aconseguim fer aquest cim malgrat la poca dificultat tècnica.
Ens reunim amb l’altre company al refugi per veure com es troba i com ha passat la nit. Veient el seu pèssim estat de salut i els pocs dies que ens queden, descartem la possibilitat de reintentar fer el cim, així doncs emprenem marxa cap a la selva per passar els últims dies a l’Equador amb molt mal sabor de boca. Els ànims estan una mica per terra i no estem per gaires festes. A pesar d’això, passem uns dies molt agradables amb experiències realment enriquidores. Aquests dies ens permeten acostar-nos més a la gent indígena, conèixer una mica els seus costums i la seva manera de viure, bastant endarrerida i precària.
Aquest ha estat el nostre viatge i des d’aquest espai vull destacar que van ser de molta ajuda i es van portar molt bé amb nosaltres els bombers d’allà. Ens van facilitar vehicles per moure’ns per allí i personal que ens feia de guia.
I aquí acabo no sense mencionar els companys ÀLEX PEDROL i Jordi Miró i destacar també la bona companyonia i solidaritat que hi va haver en tot moment. A tu Pedrol et poso en majúscules perquè vas ser el líder de l’expedició. Sense la teva bona organització i experiència en alta muntanya aquest viatge no hauria estat possible.
Fins la propera, que espero que sigui ben aviat.

http://picasaweb.google.es/jcalsanto/Equador

by Jotabe