El circ de Troumouse

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir els Ilergets Calixto, Toni amb els Ilercavons Jotabe i Lluís, per fer una cordada conjunta per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

La cursa dels vuit mil

K2 8611 metres

Article de la revista Natura i aventura nº 40

"Cada nova nevada esborra, un xic més, el romanticisme que des dels seus orígens ha acompanyat a les ascensions als cims més alts del món. Sense adonar-se, Reinhold Messner i Jerzy Kukuczka, en la seva cursa per ser els primers en aconseguir coronar el catorze vuit mils del planeta, encengueren la metxa que ha convertit en una cursa a vegades suïcida aquelles ascensions originàriament envoltades d’una filosofia quasi mística. Conveniències polítiques, expedicions comercials i interessos econòmics han difuminat el romanticisme inicial. I han transformat la passió per l’alpinisme en el banal intent de col·leccionar rècords on el com es faci ha perdut tota importància. I el que és pitjor, com en qualsevol altra competició, només hi ha premi per un, i al aixecar el vencedor el seu trofeu converteix, automàticament, els seus competidors en simples perdedors. En els temps que corren, ser el segon no compta. Quin trist contrasentit sentir-se fracassat un cop assolit el cim.
Messner serà recordat i Kukuczka tristament oblidat. No importa que el polonès pugés la majoria dels seus vuit mils per rutes inèdites, en condicions hivernals i sense gairebé finançament (i el que assolís els catorze cims mesos desprès de Messner). Cada nova nevada esborra aquell esperit inicial on el que comptava era el camí i no el destí.
Ara que la cursa femenina és notícia; mentre la neu i el gel omplen un barranc del Nanga Parbat on trobà la mort la coreana Mi Sun Go que en una cursa desenfrenada intentava assolir en un mateix any els set vuit mils que li mancaven al palmarès ( en 72 dies n’havia pujat ja 4!); mentre s’especula amb la possibilitat que la guanyadora, la també coreana Oh Eun Su. En el seu afany per endur-se la corona hagi falsejat alguna de les seves ascensions; potser seria bo aturar-nos i gaudir de les nombroses matinades que en la nostra cursa cap a Itaca hem deixat d’assaborir".

Aquest article sobre la desmesurada cursa per assolir tots el vuit mils no em deixa indiferent i em fa pensar i comparar altres aspectes de la nostra societat cada cop més competitiva, potser serà la nostra condició humana però no m’agrada. El meu reconeixement a Kukuzca i al genial Walter Bonatti, l’alpinista que més admiro. Sense oblidar a tota una llarga llista d'alpinistes imprescindibles en la història de les muntanyes del nostre planeta.

Per acabar, felicitar a la revista Natura i aventura, revista d’activitats a l’aire lliure per Catalunya i Andorra en català que de manera gratuïta publica uns continguts molt interessants.

By Joan

Vallferrera btt

Per quart any consecutiu La Penya ciclista Ribera d'Ebre organitza la sortida btt als Pirineus. El nostre dissenyador de rutes pirinenques Lo Mariano ens ha buscat un altre cop un recorregut espectacular per la Vallferrera dins del Parc natural dels Alts Pirineus que no us deixarà indiferents.El circuit comença al pintoresc poble d'Alins a 1048m d'altitud per carretera asfaltada direcció al poble de Tor i el Port de Cabús (Andorra) un kilòmetre aproximadament. De seguida trenquem a la dreta per una pista que puja fent corbes en forma de paella entre mig d'un bosc de pi roig entre altres varietats, i més endavant, pi negre fins la cota 2400 m. El Panorama dels alts Pirineus és impressionant Lo Monteixó 2905m i la seva famosa línia d'ascensió de la cursa Cuita al sol, Lo Bony de Salória, etc... El punt és realment vertiginós!! Valdrà la pena de fer l'esforç perquè ara ve un descens en picat per camí rapidíssim fins al Refugi de Gall fer 1690 m (font). Continuarem descendin primer per sender impecable i desprès per pista entremig del tupid bosc de Virós passant per la poc coneguda estació d'esquí de fons Virós-Vallferrera arribarem al poble de Tírvia 991m. Per acabar, lo millor, agafarem el camí real de la Vallferrera. Es tracta d'un sender de 8 km que recorre la falda de la muntanya i remunta al riu noguera-vallferrera fins a Alins. Finalment bany tradicional al riu.

Marxarem en cotxes el dissabte 31 de juliol a les 6:00 del matí des del Casal dels Jubilats de Móra d'Ebre. Farem la típica parada a fer l'esmorzar de germanor a Cellers 2h de viatge.

Amb bici haurem prendre menjar per jalà algo a mig recorregut, aigua (2 bidons) per aguantar fins al refugi de Gall fer ( si porteu calés i està obert podeu comprar alguna cosa) i UN BON PARAVENT, a alta muntanya pots passar de la calor al fred en un moment.

Esteu tots i totes convidats/des tenint en compte que la sortida es considerada DURA amb forts desnivells 46km/1700 metres de desnivell positiu. Per dubtes Joan 664442736.

Fotos

by Joan

MIGUELINE (A1+/ V (6c?) - 40 m)

Nova via a l'inmensitat calcarea de la Serra de Cavalls, prop de la LLegenda del Xicarro oberta l'any 92(Roland Ginè, Dani Passarrius i Joan Farnós).
Feia un mes que en Miguel haviem quedat per anar a obrir i ens vam entretindre al final, sense escalar, a veure linies futuribles per obrir.

Aquest diedre que ratlla la cara Nord del Morral de la Lloba és sense dubte la línia més lògica i bonica de la zona. Per la seva orientació és ideal per èpoques de calor.

L'accès difícil d'explicar però fàcil d'arribar-hi si es coneix la zona.

La via ha quedat semi-equipada amb 4 claus, 3 ponts de roca i un parabolt(8mm). Cal però afegir-hi material d'autoprotecció. Al fer la 1Asc. he netejat sabines seques i algunes llastres i ara la línia està bastant neta. La roca és molt bona i el lliure exigent, ja que en tope-rope no aconsegueixo resoldre un pas on he de fer ús novament de l'estrep.

L'inici una fissura vertical-desplomada que acaba formant un arc, per continuar novament en fissura vertical fins una gran repisa. Aquí comença un diedre ja fins a dalt, que el deixarem per anar a l'esquerra a buscar una repisa, evitant un tram final desplomat i en OffWitdh. Farem uns 2m en placa fàcil per anar a buscar una fissura diagonal que acaba al final del diedre central. Pujem sobre una repisa, remontem un diedret i montem R sobre una olivera. Cal anar en compte però amb les pedres soltes a les repises de dalt. Rapelem en 35m de corda de l'olivera fins a peu de via.

Via a l'altura de la mítica Diedre Roland Ginè de la paret del Diedre, per la roca, el grau i compromís si es fa en lliure. En artificial, tal com s'ha obert, és bonica tambè.

Dedicada a Miguel, ell ha sigut la font d'inspiració. Ara comença una etapa nova, lluny del Pinell on ens vam coneixer escalant un dia a Punta de Gaspar juntament amb el Cecilio i el Guifre. Aquesta via és lo millor homenatge que li puc fer per ell. Ànims i per sempre companys de corda.

Algunes fotos de la línea

By Roger

HUAYNA POTOSÍ 6.088m

Quan ja veníem carregats d’activitat en alçada durant 5 dies al massís del Condoriri, ens plantegem fer un dels nostres objectius de la cordada i culminar l’ascensió al nostre primer 6 mil, el Huayna Potosí. Un dia de descans per La Paz, per acabar de planificar la sortida i el divendres 11 amb la “flagoneta” ens dirigim al Camp Base de Zongo, on està ubicat el refugi del Huayna Potosí. Amb els petates ben carregats, fem l’aproximació fins al Campo de Roca a 5130m, on s’ha construït recentment un altre refugi. En una hora i mitja fem els 430 metres de desnivell que separen els dos refugis, és a dir, que les bones sensacions d’aclimatació eren evidents. Fem petar la xerrada amb tots els que l’endemà faríem o intentaríem fer cim, entre els quals gavatxos, israelians, alemanys, yanquis i un sevillano que “no sabe ni donde sa metio”!! Sopeta calenta, mate de coca i pa jaure aviat (encara no havien tocat les 19:00).
A les 2:35 iniciem l’ascens cap al cim. Sortim des d’un principi amb els grampons, doncs el refugi està al peu de la gelera. L’ascens és dur, sobretot per l’alçada, doncs les sensacions d’ofec són continues. Anem fent poc a poc, però ens adonem que “no estamos tan mal” i anem passant a diferents cordades. La facilitat que té la gent per anar a la muntanya amb guies ens ofereix imatges lamentables. Almenys vam passar a 3 persones exhaustes tirades al terra i d’altres que ben just saben que és un piolet. Deixant de banda la massificació que tenen algunes muntanyes, nosaltres amunt que fa pujada i després de progressar per tot el glaciar i superar un últim tram de mixte, fem l’aresta cimera i ja hi som (les 6:50, en 4 hores i 15 min. ). Cim del Huayna Potosí 6.088m !! El cansament deixa pas a l’eufòria, fotos de rigor i avall, que no volíem que el grup de militars bolivians que ens va fer retardar la pujada al pas més tècnic, ens la tornés a jugar. Durant els descens vam fer fotos i vam disfrutar d’aquest paisatge tant espectacular. Lamentablement el glaciar està en ple retrocés i en poques dècades és molt probable que desapareixin. La grandesa d’aquests “nevados” et fa pensar que no han de desaparèixer, però veient les morrenes del glaciar antic, i la velocitat a la que ha retrocedit el gel (sobretot en els últims deu anys), no donen bons pronòstics. Tota una llàstima, la Cordillera Real és un dels tresors de Bolívia.
Amb un 6000 a la butxaca, ja tornem cap al Camp base i a La Paz. Una jornada ràpida de 7 hores i 20 minuts, que va ser gràcies, sobretot, a una bona aclimatació. Un dia especial, perquè era el nostre primer cim de més de sis mil metres (bé, l’Ivan ja n’havia fet un a l’Índia). Ja em dit que ara ja mos retirem, jejejeje……salut!!!

by ilercavons-bolivians

Massís del Condoriri (Cordillera Real-Bolivia)

Desprès del procès d’aclimatació per “l’altiplano” , assolint uns quants quatre mils, cosa no gaire difícil, contant que l’altitud mitja de l’altipla Boliviá es de 3.800msnm, ens disposem a atacar el nostre primer objectiu i marxem cap al cap base del Condoriri a 4.700msnm.
El divendres dia 4 de juny, es dia de preparatius, llogar material (tendes, cuina, olles, plats i coberteria), movilidad (fragoneta) i ruquets. Tambè s’ha de comprar menjar, ens deixem 2.175 bolivianos amb teca (uns 262 eurus!), mes endavant ens donarem compte que no menjem tant com ens pensem… bueno, l’arriero, el vigilant del camp base, l’artesano de les fones i la pescadora de truites (de riu) tot això que es trobaran!
DISSABTE DIA 5 DE JUNY La Paz-Tuni – Camp Base
La movilidad està carregada a tope, ens desplacem fins l’estancia Tuni (2h), 20 km de pista de terra.
Tuni, es un petit poble on viuen 30 families, les cases son d’atovó (totxos de fang, palla i argila), viuen de la ramaderia, l’agricultura i el transport de material fins el camp base, podriem dir que la seva economía es de subsistencia, réflex de tota la comunitat indígena boliviana. L’arriero ens espera a l’entrada del poble, es diu Freddy , diu que ens faran falta 7 rucs. Carregat el material, marxem cap al camp base, 3hores de caminada suau i ja estem al camp base, montem ràpid les tendes i la carpa per cuinar i guardar el material.
Al camp base va arribant i marxant gent. Em contat fins a 30 tendes, Yankis, canadencs, argentins, xilens, venezolans, tambe una parella catalana-francesa, la Nuria i en Jean( Gràcies per la info parella)
La vida al C.B es bastant rutinaria. Menjar, dormir poc i preparar les ascencions. Però no hi ha lloc per l’avorriment. El grup és bo i el bon humor no deixa que ens vencin les males sensacions del “soroche”. El mal de cap va i ve, algun mal de panxa i mareig, en general, però, l’aclimatació es bona, me gustan las anfetaminas, rojas, verdes y amarillas!

DIUMENGE 6 DE JUNY, Cerro Austria 5.320msnm.
Cim fàcil d’aclimatació, si no fos per l’alçada, 2.30h del C.B fins al cim.
DILLUNS 7 DE JUNY, La Fabulosa o Pequeño Alpamayo 5.370msnm
Sortim a les 4.45h del C.B, amb 45min ens plantem a la gelera, hi ha una gentada a peu de gelera!!! Això es un cuadro, molta gent no s’ha posat mai uns grampons, ensopeguen, rellisquen… les coses tenen un proces, primer camines i despres corres, en fin… mos equipem ràpid i gas, la gelera es fácil, alguna esquerda i algún pont de neu amb esquerdes vertiginoses, però rapidament guanyen el coll entre el Tarija i el Wayoming, una ultima rampa es porta al cim del Tarija (5.240msnm), La vista de la Fabulosa es espectacular, l’aresta(AD+60º)que bonica! Fem un descans, menjem una mica i tornem-hi! Una desgrimpada ens deixa al peu de l’aresta, comença l’escalada! Dos piolets i amb ensamble fins al cim!! Estem al cim!!! Que bonica l’ascenció, quin entorn tant enorme, que petits que som aquí dalt i que contents que estem!!! Gràcies amics!
DIMARTS 8 DE JUNY, descans.
Jotabe, jotaefe i ivan segura, que no volen descansar fan una aproximació al condoriri per descobrir el corredor complicat que porta a la gelera, el Lluis i el Kim es queden el camp base a fer dissabte i el dinar.
El señor jotabe ens transmet via radio la duresa de l’apriximació fins a la gelera, tot sembla estar clar, demà será un altre dia! Sopem molt aviat i mes aviat nem a dormir, son les 19:00H.

DIMECRES 9 DE JUNY. CONDORIRI.
A les 00:00h ens despertem, a la 01:00h engeguem, nem forts i ràpidament ens plantem a la tartera, la cosa redreça de valent i l’altura es nota, aquí, prop dels 5.000mts no et regalen res…, ens posem al corredor que porta al coll, es de terra glaçada i pedra molt suelta, empina molt i es posa perillòs, som 5 paios amb piolets i gramons dins d’un corredor estret , no et despistis! Veiem que no es el corredor que porta a la gelera, alguna veu diu que vol plegar… es imposible abandonar ara, em de sortir per dalt! Jotaefe tira del carro, una mica mes i som fora! Sortim al coll, massa a l’esquerra del corredor bo. Bueno, tots mos equivoquem… Baixem a la gelera per la tartera i remontem fins al coll, estem desanimats, em patit al corredor i es nota, la opció Condoriri la descartem, decidim intenta l’ala dreta del Cabeza de Còndor, ens encordem i ens posem a la gelera, la nit es negra i la gelera cruix, el cap esta mes aprop del camp base que del cim, abandonem… CONDOLIRI LIRI LIRI NI ALA IZQUIERDA NI ALA DERECHA!! Nirem al vivac del coll i esperarem que es faci de dia per baixar, la vista, amb bona companyia, desde el vivac quan clareja el dia es brutal, que mes es pot demanar?
Dos ràpels , una baixada rápida per la tartera i ja som al camp base. Ara un bon esmorzar!
Pleguem els tracalets i per avall! El Huayna mos espera!

By Ilercavons

Cordillera Real Bolívia

Cerro Condoriri 5648 m (cabeza del cóndor)

Del 31 de maig al 23 de juny els Ilercavons marxem d’expedició a Bolívia amb tres objectius principals: Primer, tornar a casa; segon, passar-ho bé; tercer, assolir algun nevado de la Cordillera Real. Com que no tenim cap patrocinador ni Espònsor no estem obligats a res en particular per lo tant no arriscarem més del compte si ens trobem males condicions.
Bolívia és impressionant i diferent on l’autèntic encara existeix. Es tracta d'un país ple de grans paisatges i rècords: La capital La Paz i la ciutat Potosí, les més altes del món; el Titicaca, el llac navegable més alt de la terra; el Salar de Uyuni, el més extens; la major reserva mundial de Liti; el país de sud-america amb major percentatge de població indígena 60%
Les muntanyes de la Cordillera Real una cadena de 160 km amb més de 500 nevados que quasi es poden tocar des de La Paz, el Illimani està a 30 km en línia recta i a quasi 3000 metres per damunt de la ciutat. La capital és un autèntic camp base urbà des d’on qualsevol nevado està pròxim. Així doncs, l’estètica i la dificultat de cada nevado marcarà les nostres preferències. Les opcions són Massís Illampu 6385m-Ancohuma 6427m, Massís Condoriri 5648m-Huayana Potosí 6088m amb nevados ideals per aclimatar i Massís Illimani 6438m entre molts altres.
Els integrants de l’expedició som:
Quim Martínez, Cap d’expedició que no li fem cas.
Josep Benaiges, Líder espiritual i cuiner d’alçada.
Joan Farnós, Logística quan s’acaben les provisions va corrents a buscar-n’hi
Lluís Saladié, Guia del líder espiritual que l’ajuda a anar pel bon camí o pel mal camí.
Ivan Segura, flamant fixatge l’alegria de l’hort.
Au pos, seguirem informant via facebook i blogspot si és que hi ha alguna cosa per explicar.
Salut a tots/tes
By ilercavrons