dimecres, 3 de novembre del 2010


DOMINI ILERCAVÓ

Els passats dos caps de setmana d’octubre han tingut lloc dos raids, els quals a més, han compartit un denominador comú: dos pòdiums absoluts de l’equip La Cameta Coixa-Miravet. Aquest equip està engendrat en el si del domini ilercavó, format, de moment, per Jotabe, Koanito i Lluís. Desprès de realitzar la Copa Catalana de Raids de la FEEC amb l’Xtrem Team Tivissa (4ª posició general), encara quedaven algunes proves al calendari i vam apostar per fer aquests dos. Potser no és el més adient llençar-nos floretes però el que si que cal és reconèixer l’esforç que s’ha fet al llarg de la temporada, tant a nivell individual com col•lectiu. Em arribat a final d’any amb un bon estat de forma i un rodatge en raids que ha permès lluitar per estar al capdavant, i tot plegat ens ha donat dos victòries, que com no, ens ha fet molta il•lusió poder-les assolir.


El 23 d’octubre tenia lloc el V Raid Garrigues Extrem a la localitat de les Borges Blanques, i alhora era el Campionat de Catalunya d’esprint Raids de la FCOC. Competíem a la modalitat Elit (3 components), i va ser un raid molt complert on l’orientació i l’estratègia jugaven un paper molt important, més del que estàvem acostumats en els altres raids. Aquesta nova modalitat de raids presenta unes característiques on cada sector té moltes balises opcionals i un horari de tancament que normalment no et permet fer totes les balises. Així has de filar prim de com i quines balises vols fer. Al primer sector hi havia una cronoescalada en btt que ens situava a les primeres places, després venia el trekking molt llarg en que hi va haver alguns equips que van puntuar més que naltros. Per tant calia posar-se les piles. El segon sector de BTT va ser el que ens va permetre guanyar la prova, doncs vam ser només dos equips que vam fer totes les balises. Total 346pts i 7h 31m. Així ens proclamàvem Campions de Catalunya d’esprints Raids de la FCOC.
El 30 d’octubre es va fer el clàssic raid de Cornudella de Montsant, per l’escenari de la serra Montsant i les Muntanyes de Prades. Al pantà de Siurana es va fer la prova de canoa i prop de Prades hi havia un espectacular ràpel volat de 40 metres. La btt va ser la gran protagonista amb uns 50km que ens feien anar fins a Prades, pujar al Tossal de la Baltassana (1202 m.) i torna cap a Cornudella, passant per camins i senders. Va ser una prova disputada doncs el Cambrils Grup Les Barques, va estar una bona estona ocupant la primera posició. Els vam avançar després del ràpel però al trekking específic de Prades ells van ser més ràpids. No va ser fins gairebé al cim del Tossal que no els vam tornar a avançar amb la btt. A partir de llavors ja vam anar traient temps, un total de 11 minuts. Temps total 5h 54min.

By Lluís

dilluns, 4 d’octubre del 2010

CAMPIONAT DE CATALUNYA DE RAIDS DE MUNTANYA 2010. RAID INFERNAL DEL BISAURA


Els passats dies 18 i 19 de setembre, l’equip Xtrem Team de Tivissa vam fer el Campionat de Catalunya de Raids, que al mateix temps, era la última prova de la Copa Catalana de Raids. Els components, aquest cop, vam ser Joan Farnós, Josep Enric Benaiges i Lluís Saladié. Com a assistència també va venir l’Anna, que sempre que pot ens dóna un cop de mà, cosa que es d’agrair. Ja se sap la logística que comporta un raid, i si és tracta d’un de dos dies, doncs, la cosa és multiplica. Més que explicar-vos cadascuna de les proves que vam fer, dir que va ser un raid, realment, espectacular. No sé si es que ens va captivar un entorn al que estem poc acostumats per les comarques d’Osona i el Ripollès, amb vegetacions frondoses i paisatges, veritablement genials, o també algunes motivadores proves, com la ferrada de Centelles, el creuar el Pantà de Sau de punta a punta amb kaiac (13 Km), un treks i trams de BTT per a disfrutar, una orientació nocturna amb vivaquillo inclòs,.... és a dir, un raid de muntanya complet en tots els sentits. També dir que tot orquestrat per una impecable organització.
A nivell d’equip podem dir que la cosa va anar prou bé, tenint en compte el 5è lloc a la classificació final, i el bon nivell dels equips. Nosaltres és el primer any que fem el campionat, mentre que hi havia equips que fan fins i tot la copa del món. Són equips amb un nivell excepcional, tant físicament com en tècniques d’orientació. Dir que vam anar de menys a més, doncs la primera prova en btt (nocturna) va anar prou malament en l’orientació, però poc a poc ens vam refer i vam anar escalant posicions. Va ser un raid llarg en el que vam dedicar 20 hores i 21 minuts, però no es va fer gens pesat. Una vegada t’hi poses....
Si voleu llegir la crònica que ha fet l’organització, descriu molt bé totes les proves que es van fer: http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=5612


Vull agrair a tot l’equip, l’Ester Falgas, el Xavi Sahuquillo, l’Adrià Tomàs, el Joan Farnòs i el Josep Enric Benaiges, que haguem fet possible la il·lusió que ens feia fer aquest campionat i la Copa Catalana. Crec que ens ho hem passat bé i a més hem fet un bon paper amb un equip competitiu (a l’espera que surtin les classificacions finals de Copa). Així que espero que els que no havíeu fet mai raids, que ho hagueu disfrutat i ja sabeu que és el que es cou. A tots, gràcies i molt satisfet de tot plegat. Salut i cames!!! i mapes i ...............
By Lluís

divendres, 20 d’agost del 2010

El circ de Troumouse

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir els Ilergets Calixto, Toni amb els Ilercavons Jotabe i Lluís, per fer una cordada conjunta per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

dilluns, 9 d’agost del 2010

La cursa dels vuit mil


K2 8611 metres

Article de la revista Natura i aventura nº 40

"Cada nova nevada esborra, un xic més, el romanticisme que des dels seus orígens ha acompanyat a les ascensions als cims més alts del món. Sense adonar-se, Reinhold Messner i Jerzy Kukuczka, en la seva cursa per ser els primers en aconseguir coronar el catorze vuit mils del planeta, encengueren la metxa que ha convertit en una cursa a vegades suïcida aquelles ascensions originàriament envoltades d’una filosofia quasi mística. Conveniències polítiques, expedicions comercials i interessos econòmics han difuminat el romanticisme inicial. I han transformat la passió per l’alpinisme en el banal intent de col·leccionar rècords on el com es faci ha perdut tota importància. I el que és pitjor, com en qualsevol altra competició, només hi ha premi per un, i al aixecar el vencedor el seu trofeu converteix, automàticament, els seus competidors en simples perdedors. En els temps que corren, ser el segon no compta. Quin trist contrasentit sentir-se fracassat un cop assolit el cim.
Messner serà recordat i Kukuczka tristament oblidat. No importa que el polonès pugés la majoria dels seus vuit mils per rutes inèdites, en condicions hivernals i sense gairebé finançament (i el que assolís els catorze cims mesos desprès de Messner). Cada nova nevada esborra aquell esperit inicial on el que comptava era el camí i no el destí.
Ara que la cursa femenina és notícia; mentre la neu i el gel omplen un barranc del Nanga Parbat on trobà la mort la coreana Mi Sun Go que en una cursa desenfrenada intentava assolir en un mateix any els set vuit mils que li mancaven al palmarès ( en 72 dies n’havia pujat ja 4!); mentre s’especula amb la possibilitat que la guanyadora, la també coreana Oh Eun Su. En el seu afany per endur-se la corona hagi falsejat alguna de les seves ascensions; potser seria bo aturar-nos i gaudir de les nombroses matinades que en la nostra cursa cap a Itaca hem deixat d’assaborir".

Aquest article sobre la desmesurada cursa per assolir tots el vuit mils no em deixa indiferent i em fa pensar i comparar altres aspectes de la nostra societat cada cop més competitiva, potser serà la nostra condició humana però no m’agrada. El meu reconeixement a Kukuzca i al genial Walter Bonatti, l’alpinista que més admiro. Sense oblidar a tota una llarga llista d'alpinistes imprescindibles en la història de les muntanyes del nostre planeta.

Per acabar, felicitar a la revista Natura i aventura, revista d’activitats a l’aire lliure per Catalunya i Andorra en català que de manera gratuïta publica uns continguts molt interessants.

By Joan

diumenge, 11 de juliol del 2010

Vallferrera btt


Per quart any consecutiu La Penya ciclista Ribera d'Ebre organitza la sortida btt als Pirineus. El nostre dissenyador de rutes pirinenques Lo Mariano ens ha buscat un altre cop un recorregut espectacular per la Vallferrera dins del Parc natural dels Alts Pirineus que no us deixarà indiferents.El circuit comença al pintoresc poble d'Alins a 1048m d'altitud per carretera asfaltada direcció al poble de Tor i el Port de Cabús (Andorra) un kilòmetre aproximadament. De seguida trenquem a la dreta per una pista que puja fent corbes en forma de paella entre mig d'un bosc de pi roig entre altres varietats, i més endavant, pi negre fins la cota 2400 m. El Panorama dels alts Pirineus és impressionant Lo Monteixó 2905m i la seva famosa línia d'ascensió de la cursa Cuita al sol, Lo Bony de Salória, etc... El punt és realment vertiginós!! Valdrà la pena de fer l'esforç perquè ara ve un descens en picat per camí rapidíssim fins al Refugi de Gall fer 1690 m (font). Continuarem descendin primer per sender impecable i desprès per pista entremig del tupid bosc de Virós passant per la poc coneguda estació d'esquí de fons Virós-Vallferrera arribarem al poble de Tírvia 991m. Per acabar, lo millor, agafarem el camí real de la Vallferrera. Es tracta d'un sender de 8 km que recorre la falda de la muntanya i remunta al riu noguera-vallferrera fins a Alins. Finalment bany tradicional al riu.
Marxarem en cotxes el dissabte 31 de juliol a les 6:00 del matí des del Casal dels Jubilats de Móra d'Ebre. Farem la típica parada a fer l'esmorzar de germanor a Cellers 2h de viatge.
Amb bici haurem prendre menjar per jalà algo a mig recorregut, aigua (2 bidons) per aguantar fins al refugi de Gall fer ( si porteu calés i està obert podeu comprar alguna cosa) i UN BON PARAVENT, a alta muntanya pots passar de la calor al fred en un moment.
Esteu tots i totes convidats/des tenint en compte que la sortida es considerada DURA amb forts desnivells 46km/1700 metres de desnivell positiu. Per dubtes Joan 664442736.
by Joan

dijous, 8 de juliol del 2010

MIGUELINE (A1+/ V (6c?) - 40 m)


Nova via a l'inmensitat calcarea de la Serra de Cavalls, prop de la LLegenda del Xicarro oberta l'any 92(Roland Ginè, Dani Passarrius i Joan Farnós).
Feia un mes que en Miguel haviem quedat per anar a obrir i ens vam entretindre al final, sense escalar, a veure linies futuribles per obrir.
Aquest diedre que ratlla la cara Nord del Morral de la Lloba és sense dubte la línia més lògica i bonica de la zona. Per la seva orientació és ideal per èpoques de calor.
L'accès difícil d'explicar però fàcil d'arribar-hi si es coneix la zona.
La via ha quedat semi-equipada amb 4 claus, 3 ponts de roca i un parabolt(8mm). Cal però afegir-hi material d'autoprotecció. Al fer la 1Asc. he netejat sabines seques i algunes llastres i ara la línia està bastant neta. La roca és molt bona i el lliure exigent, ja que en tope-rope no aconsegueixo resoldre un pas on he de fer ús novament de l'estrep.
L'inici una fissura vertical-desplomada que acaba formant un arc, per continuar novament en fissura vertical fins una gran repisa. Aquí comença un diedre ja fins a dalt, que el deixarem per anar a l'esquerra a buscar una repisa, evitant un tram final desplomat i en OffWitdh. Farem uns 2m en placa fàcil per anar a buscar una fissura diagonal que acaba al final del diedre central. Pujem sobre una repisa, remontem un diedret i montem R sobre una olivera. Cal anar en compte però amb les pedres soltes a les repises de dalt. Rapelem en 35m de corda de l'olivera fins a peu de via.
Via a l'altura de la mítica Diedre Roland Ginè de la paret del Diedre, per la roca, el grau i compromís si es fa en lliure. En artificial, tal com s'ha obert, és bonica tambè.
Dedicada a Miguel, ell ha sigut la font d'inspiració. Ara comença una etapa nova, lluny del Pinell on ens vam coneixer escalant un dia a Punta de Gaspar juntament amb el Cecilio i el Guifre. Aquesta via és lo millor homenatge que li puc fer per ell. Ànims i per sempre companys de corda.
Algunes fotos de la línea
By Roger

divendres, 25 de juny del 2010

HUAYNA POTOSÍ 6.088m


Quan ja veníem carregats d’activitat en alçada durant 5 dies al massís del Condoriri, ens plantegem fer un dels nostres objectius de la cordada i culminar l’ascensió al nostre primer 6 mil, el Huayna Potosí. Un dia de descans per La Paz, per acabar de planificar la sortida i el divendres 11 amb la “flagoneta” ens dirigim al Camp Base de Zongo, on està ubicat el refugi del Huayna Potosí. Amb els petates ben carregats, fem l’aproximació fins al Campo de Roca a 5130m, on s’ha construït recentment un altre refugi. En una hora i mitja fem els 430 metres de desnivell que separen els dos refugis, és a dir, que les bones sensacions d’aclimatació eren evidents. Fem petar la xerrada amb tots els que l’endemà faríem o intentaríem fer cim, entre els quals gavatxos, israelians, alemanys, yanquis i un sevillano que “no sabe ni donde sa metio”!! Sopeta calenta, mate de coca i pa jaure aviat (encara no havien tocat les 19:00).
A les 2:35 iniciem l’ascens cap al cim. Sortim des d’un principi amb els grampons, doncs el refugi està al peu de la gelera. L’ascens és dur, sobretot per l’alçada, doncs les sensacions d’ofec són continues. Anem fent poc a poc, però ens adonem que “no estamos tan mal” i anem passant a diferents cordades. La facilitat que té la gent per anar a la muntanya amb guies ens ofereix imatges lamentables. Almenys vam passar a 3 persones exhaustes tirades al terra i d’altres que ben just saben que és un piolet. Deixant de banda la massificació que tenen algunes muntanyes, nosaltres amunt que fa pujada i després de progressar per tot el glaciar i superar un últim tram de mixte, fem l’aresta cimera i ja hi som (les 6:50, en 4 hores i 15 min. ). Cim del Huayna Potosí 6.088m !! El cansament deixa pas a l’eufòria, fotos de rigor i avall, que no volíem que el grup de militars bolivians que ens va fer retardar la pujada al pas més tècnic, ens la tornés a jugar. Durant els descens vam fer fotos i vam disfrutar d’aquest paisatge tant espectacular. Lamentablement el glaciar està en ple retrocés i en poques dècades és molt probable que desapareixin. La grandesa d’aquests “nevados” et fa pensar que no han de desaparèixer, però veient les morrenes del glaciar antic, i la velocitat a la que ha retrocedit el gel (sobretot en els últims deu anys), no donen bons pronòstics. Tota una llàstima, la Cordillera Real és un dels tresors de Bolívia.
Amb un 6000 a la butxaca, ja tornem cap al Camp base i a La Paz. Una jornada ràpida de 7 hores i 20 minuts, que va ser gràcies, sobretot, a una bona aclimatació. Un dia especial, perquè era el nostre primer cim de més de sis mil metres (bé, l’Ivan ja n’havia fet un a l’Índia). Ja em dit que ara ja mos retirem, jejejeje……salut!!!
by ilercavons-bolivians