Albert Conesa

Bones companys/es de la muntanya el passat dia 16 de juliol un amic meu d'escalada (Albert Conesa) ens va deixar grimpant pel costat de la paret del diedre (Montsià).
Eren més o menys les 21 h quan ell, tot un fanàtic de l'escalada havia anat a veure vies de escalada per equipar, a mi personalment em va trucar a les 19:39 però estava treballant i malauradament no li vaig poder contestar la trucada.
Es va posar a grimpar per una petita paret de uns 5 metres quan ens pensem que se li va trencar un cantó de roca, provocant-li un accident fatal en el qual va perdre la vida.
L'Albert de 37 anys era un noi apassionat per les coses que li agradaven fer, feia cordada amb el seu germà Xavi Conesa (vaja parella) i sempre que tenia un ratet per escalar em trucava per anar -hi.
La veritat és que de persones amb aquest carisma n'hi han poques, personalment li tenia molt d'apreci tant a ell com a el seu germà Xavi.
Sabia estar per les coses , per la gent que li envoltava , estava molt enamorat de la seva parella (Sònia) , i mínim una vegada a la setmana normalment els dijous es reunia amb els seus germans i pares per dinar.
Teníem tants de projectes per fer junts en escalada.
Albert sempre et recordarem.

by kiko

Alba

Bé, intentaré resumir una mica els sentiments que he tingut al canviar de païs. El clima és completament aleatori i no pots preveure quelcom faràs al dia següent. Les persones son, aparentment, fredes com el clima però, en el fons, són de la mateixa pasta que els catalans. No obstant això, em sento orgullós del meu país pels seus costums, dels meus amics que compartim formes de viure, de la qualitat de la meva Universitat i de mí mateix.

Estic vivint en un parc d'un petit nucli urbà a 10 minuts de la capital, Glasgow. No tinc massa lloc per entrenar si més no, no hi estic acostumat però suficient per mantenir-me en forma. Abunda l'herba i l'humitat, resulta molt suau per córrer però indispensable anar equipat amb material impermeable.
Tinc un parc a 5 minuts on veig passejar: vaques, esquirols, ovelles i ramats de persones que com jo, ens esvaïm un dia més de les 4 parets.

Una de les meves primeres impressions és que l'idioma no és una barrera, ho són els diners i per damunt, la teva força de voluntat per tirar endavant.




Ben Nevis (1344m)

Preparo vagament la motxilla amb quatre bosses de fruits secs, fruita, un grapat de barretes i aigua a mansalva. Fujo de Paisley sol a les 6 de la matinada i arribo a Fort William (30m sobre el nivell del mar) a la 1 de la tarda, molt mal temps, a esperar el següent dia, pujaria encara que pedregués. Matinada del 13, segueix plovent, pregunto als companys d'habitació que, com jo, volen pujar al Ben Nevis, si em poden dur a l'inici del camí cap al cim. Començo a caminar a les 7:30, esperant als companys als creuaments ja que no duïen mapa i la boira no permetia veure-hi a més de 3 metres. Tal com pujo els metres, el temps es complica, més vent, aigua i boira per moments. Segueixo el camí que em durà fins al cim. No puc veure ni una pinzellada de la vall, sol boira. Decebut per les vistes em conformo amb l'esforç que he realitzat. Començo a baixar caminant, no tinc motivació per saltar com les cabres. En segons, una corrent d'aire ens aparta la boira i ens deixa amb algunes de les millors panoràmiques de la vall de Fort William.

Com en un teatre quan s'aixeca el teló, impressionant. Altre cop ens tornem a parlar la muntanya i jo en el mateix idioma, les cames se m'escalfen de cop i començo a saltar, concentrat en la respiració, sentint com la pressió de l'aire va tornant a fer força. Esquivo turistes embadalits i paro uns segons per agafar fotografies i aire.

Un cop més m'he tornat a sentir viu, cada cop necessito més muntanya i menys horaris.

Fotos

Salutacions des d'Escòcia,

Xavi


P.S.: Salutacions a tots els ilercavons i demés espècies, resteu convidats a Escòcia.

3ª Cursa de muntanya de Tivissa

Festa a Ilercavònia
Així podríem anunciar la màxima gesta esportiva del trail running de les nostres terres...
el dia se les portava... entre el plugim persistent, les ventades i la boira, el domini del territori va ser complicat.
La carrera es llança rapida, i el grupet perseguidor, encara que tenaç, no podia retallar. Els del davant anaven a un altre ritme, i si corries et perdies... les arestes relliscoses nos esfaraien, i agafar una bona roda fou per a molts gairebé impossible... tothom anava com podia, entre relliscades, entropessades, esgarrinxades, i frenades descontrolades, arribo gairebé descalç, amb los genolls pelats, en sangonejats de argilagues i esvarses, però amb un ale d'alegria insospitat, m'he sentit be, acabant amb forçes, gaudint una altra vegada del territori amb el plaer, un cop mes, d'estar en el moment just en el lloc indicat, rodejat d'ilercavons, de tots els racons... llàstima de que el cor i el cap, em fan bullir la sang, i encara no em se controlar, per dominar el meu neguit. Un dia n'aprendré Joan, t' ho juro...


Resultats nostres: Kiko Martí 2on 2h25'35'', Joan Farnós 6è/2vet 2h40'44'', David Duaigües 7è 2h40'47'', Toni Arbonés 8è/3er vet 2h41'8'', Roger Margalef 12è 2h45'20'' i Jotabe 31è 3h8'33.
+info i classificacios

by Toni

Road to nowhere

No m'agrada explicar gaire al blog les meves sensacions a les curses, prefereixo explicau i compartiu directament amb la gent del meu entorn. Però faré una excepció i intentaré transmetre el sentiment contradictori que s'ha apoderat de mi. Per una banda la mentalitat ambiciosa que m'obliga a entrenar fort, disputar les curses anant al límit i buscar contínuament objectius sense descans, i per l'altra banda una mentalitat més relaxada que prefereix disfrutar de la muntanya i les curses compartint esbufecs i experiències amb tota la gent que he conegut amb la mateixa passió: la muntanya. La meva conclusió personal és que el més important és la gent amb que tinc el plaer de compartir "entrenaments" i curses i que queda més secundari l'ambició de fer-ho bé per la qual cosa a partir d'ara faré lo que he fet fins fa poc “fer lo que em demani el cos i el coco” i el que em demana es nonstop sense pensar amb el rendiment. Amb aquesta línia aquesta setmana he compartit a un ritme relaxat el recorregut de la cursa de Tivissa; un dia, amb lo Toni A i lo Kiko, i un altre dia amb lo Jotabe, lo Lluís i la Rut (fotos). Diumenge vaig compartir amb els amics de la UEC de Tortosa la etapa Cabacès-Móra amb BTT de la Voltaventura i ahir dimarts, vaig pujar skyrunning al Pic Peguera 2984 m., punt més alt del Parc Nacional Sant Maurici i Aigües tortes des de Sallente 1770 m. on vaig disfrutar de la pau d'una ascensió en solitari. Ni una ànima pels voltants en un dia assolellat i radiant. 4 Fotos

Foto Pic Peguera

Ah! per cert! M'he comprat una forquilla BTT Rock Shox SID Team 2009 blanca amb tubs de 32. Ara si que tinc una forquilla de competició... jejeje

by Joan

Integral a les Gronses (IV/A0)

El passat dissabte dia 27-09-08 3 ilercavons(Jordi Orobitg, Guillem Font i Roger) ens vam dirigir fins a la bonica localitat d'Horta per empendre una de les grimpades proposades al llibre de J.Tirón(Grimpant pel massís del Port).
La integral a les Gronses, m'atreia pel paisatge que l'envolta i també per provar el primer( i últim) llarg d'escalada superant un sostret típic del conglomerat de la zona. Els hi vaig proposar a ells dos i van acceptar de bon gust.
Deixem el cotxe al encreuament del camí de la Franqueta amb les Roques de Benet(que no les perdrem mai de vista en tot el recorregut) i a les 08.55 anem a buscar el collet on hi ha el llarg d'escalada fent primerament el jabalinot, i posteriorment trobant un sender que ens hi porta.
La grimpada de IV està molt ben protegida i pujo fraccionant una corda de 50 m per a que després pujin els meus companys.
Monto reunió en una sabina i pujen els 2. Ens repartim el material, i ja sense corda continuem en direcció a la primera gronsa seguint la intuició i buscant algo de dificultat(evitable) amb uns passos de III.
Continuem resseguint els senders hi fem cap a l'embut de les gronses, on tornem a fer una petita grimpada de III(evitable) per encarar un dels cims. Continuem grimpant i desgrimpant en direcció a una paret esglaonada molt característica i l'afrontem fàcilment per la dreta i contnuem crestegant fins a una agulla on es troba el ràpel. Esmorzem i decidim baixar ja, la corda de 50 es fa justeta pero suficient, i continuem desgrimpant fins a un collet que ens permetrà afrontar el últim tram de la cresta fins als estrets. Per mi aquesta es la part més dificultosa de la travesía ja que t'has d'orientar continuament i anar a buscar el més fàcil.
Arribem als estrets a les 12.55 i ens donem un banyet moooooolt refrescaaaaaan...on els membres queden paralitzats per la fredor de l'aigua. Fem alguns saltets i ens assequem al sol com els llangardaixos, jo mirant les magnífiques parets repletes de vies que algun dia anirè a fer.
Tornem al cotxe en 25 min pel camí de la franqueta i anem a fer una beer al bar Grau d'Horta.
Fotos eròtiques i no eròtiques

By Roger

II Pujada al Montsià (Alcanar)

Pòdium 1er Adolf, 2on Daniel, 3er Kiko

Diumenge 28 de setembre en un dia ideal per la pràctica de l'esport ha tingut lloc per segon any consecutiu aquesta exitosa cursa de muntanya puntuable pel circuït català de curses de muntanya i per la primera lliga de Terres de l'Ebre de curses de muntanya.

La cursa, memorial Francesc Bort, s'ha iniciat a la plaça de l'ajuntament d'Alcanar i de seguida entraves en una zona de senders bastant ràpida fins arribar al peu de la serra, a partir d'aquí els desnivells eren més importants i per un llarg tram força tècnic i humit degut a les pluges del dia anterior i matinada t'enfilaves fins al punt més alt de la cursa, La Torreta del Montsià 765 m.; vistes espectaculars del delta de l'Ebre entre núvols. Aquí començaves el llarg descens per camins i senders amb alguna pujada dura fins una zona de tobogans ja molt aprop de la meta on els corredors que no havien calculat bé l'esforç patien moltíssim.

Destacar l'alt nivell participatiu, 700 participants entre cursa i marxa i organitzatiu cuidant tots els detalls... Felicitats a l'organització i als voluntaris.

Pel que fa als climbikeruners ens ha anat molt bé: lo Kiko 3er (pòdium) amb 2h 32', lo Joan 10è/4vet/1er Bombers i policies amb 2h 46' i Jotabe 45è/5è bombers i policies amb 3h28'. Lo Didac ha fet la marxa amb un temps de 2h15', 6è class, molt content també.

Vull agrair l'hospitalitat del canareus: lo Jordi Bort, lo Hermini, lo Adolfo, Felicitats campeó, lo Adrià. Especialment i enormement a l'Amparo i la campeona de la Teresa. Gràcies a tots/es.

Per acabar, imprescindible dir que m'ho he passat molt be xerrant i coincidint amb molts amics, companys i coneguts que he pogut disfrutar abans, durant i desprès de la cursa ...Salut i fins aviat.

web de la cursa

by Joan

Picos de Europa. Climb bike and run

1ª Jornada dia 17 de setembre: Picu Urriellu (Naranjo de Bulnes) 2519 m. Escalada via “Pidal-Cainejo” 350 m V
Amb aquesta via, Gregorio Pérez i Pedro Pidal inauguren, no solament l'ascensió aquest totèmic monòlit asturià sinó també la història de l'escalada a Espanya. El 5 de agost de 1904, un marquès i un cainejo van pujar lligats un amb l'altre a la cintura amb una corda de pita comprada a Londres, un amb espardenyes i l'altre descalç fins al cim. A més, per si semblés poc aquesta gesta van des escalar per la mateixa via. Repetir aquesta via en els nostres temps d'esportistes hiperequipats i sobre entrenats és una lliçó d'humiltat. Els dos primers llargs exigeixen una bona navegació i escalar sense possibilitat d'assegurar amb condicions. Desprès, es travessa la pedrera de l'espatlla nord-oest caminant amb ensamble fins al peu del mur compacte de la cara nord on comencem a escalar per uns murs consistents fins l'inici de la gran esquerda. L'ambient aquí és extraordinari. Amb tècnica de xemeneia ara toca superar les mítiques “panzas de burra” en dos llargs verticals amb passos desplomats. En aquest punt l'esquerda s'agita i es progressa per un últim llarg fàcil de corda. A partir d'aquí pugem des encordats fins al cim per algun tram exposat però fàcil.
Les sensacions i les vistes son impressionats, el dia algo gris al començament ara és assolellat i podem gaudir del cim i del recent record d'una escalada mítica i espectacular. A més, per casualitat, hem sigut els únics que avui hem fet el cim, un luxe.
Per baixar, utilitzem els ràpels de la cara sud amb la tranquil·litat de que no caldrà fer cua.
Material: 2 cordes de 60 metres i un joc de tascons i/o friends per reforçar algun clau ronyós que hi ha a la via.
Temps: 1h44' del parking de Pandebano fins al refugi, 5h02' aproximació a la via+escalada i 2h49' estada al cim+descens al refugi: Desnivell total positiu 1805 metres.
Aquí podeu llegir la història de la primera ascensió

2ª Jornada dia 18 de setembre: Ascensió al Torrecerredo 2648 metres.
Punt culminant de Picos de Europa. Hem fet una volta passant pel recòndit i bonic refugio de los Cabrones i el cim del Torrecerredo. Grandiós panorama. Temps: 5h52' i un desnivell positiu de 1515 metres. Retorn al parking 1h19', 55 metres de desnivell.

3ª jornada dia 19 de setembre: BTT de Fuente De al Mirador del Cable 1847 metres
Sortim del càmping El Redondo (Fuente De) baixant per carretera fins al poble de Espinama, trenquem a l'esquerra per unes inicials rampes molt dures de plat petit amb prou feines que es suavitzen més endavant fins al refugio Àliva 1660 metres. Continuem per una pista amb alguna rampa dura fins al Mirador del Cable. A la baixada hem aprofitat per anar fora de pista per les pronunciades pendents herboses. Guapíssim. 36,2 km/1515 metres de desnivell.

4ª jornada dia 20 de setembre: Ascensió al Llambrión 2642 metres.
Segon cim més alt del massís i excel·lent mirador. Agafem el primer telefèric de Fuente De i iniciem la pujada des del Mirador del Cable passant pel refugi guardat més petit que he vist, Cabaña Verònica. Fem una parada a beure un tea i el guarda molt amablement ens explica alguns dels rescats que li toca fer sovint. Continuem per un terreny trencat, atarterat i difícil de córrer fins al Llambrión amb una trepada final. Grandiós.
Retornem al Mirador del Cable. Total: 4h33'/1110 m de desnivell.
Baixem pel telefèric i anem al càmping a fotre-nos una bona dutxa i marxar cap a casa.
Marxem cap a casa amb tots els objectius assolits gràcies al bon temps que hem gaudit aquestos dies. Hem escalat, hem bicicletat i hem corregut per la muntanya. Total: 6020 metres de desnivell positiu acumulats.

Fotos Jotabe i fotos Jotaefe

By Joan